sábado, 1 de julio de 2017

Cursa de Premia de Mar




Com sempre, fer la Cursa de Premia per mi es un regal, correr pels carrer del Poble que m’ha vist néixer, els carrers on m’he criat és una meravella. I encara disfruto més, ara que practico de forma habitual aquest esport. Encara recordo quan fa uns anys encara jugaba a futbol, i em plantejava fer els 10k de la Cursa de Premià com una utopia. Fins i tot había fet alguna i era molt llarga i ho vaig pasar tant i tant malament… els corredors d’aquesta cursa per mi eren atletes, herois, fondistes… Ara, uns anys més tard, sóc jo el que la fa, sóc jo el que la disfruta, fins i tot sóc jo el que es planteja que fer un 10.000 és poca cosa, massa rápida per els repetes que estic preparant, però és com un dia de festa entre amics i coneguts.


I així me la vaig plantejar, una Cursa encaixada al Calendari, en plè arranque dels entrenaments per l’Ironman de l’Octubre. I encaixada a la meva atapeïda agenda esportiva, social i familiar… de fet el Dissabte es prometía com un dia Non Stop. A primera hora del matí, 6:30, zona el despertador per fer la sortida de Bicicleta de cada Dissabte amb els companys de l’equip VO2 TEAM… 95km en poc menys de 4h… Arribar a casa i recollir la Familía (la Maria , la Paula i laLaia) per anar a la Festa d’Aniversari d’en Marc Català… no és esport, però estar desde les 12:30 fins les 5 entre gent, cerveza, piscina, sol i música també desgasta… a les 5 marxem amb en Monmany cap a casa on hem quedat amb els Cigalerus de l’equip… Ivan Rovira i Eloi, per fer la Cursa… pujem al Camp de Futbol, recollim dorsal i intentem escalfar… le cames em pesen… ai que patirem!...


A les 18:30 surt la cursa de 5k i a les 18:45 la nostra… ens coloquem al mig dels poc mes de 200 participants, sempre havent saludat a Coneguts i amics del poble que m’envolten… i Sortida!

La cursa enguany ha canviat el circuit, serán 2 voltes de 5k… la sortida cap al polígon Buvisa i baixada pel Camí del Mig la faig a tota metxa per intentar trovar el meu lloc entre la gent… baixada fins als Mossos, on ja em passen l’Ivan i l’Eloi… anem a 3’50”… quina bojeria! Gir per el Palmar i pujada cap a la Gran Via… esperaba més gent, ja que avui és el Shopping NIght, però es massa aviat!... Baixem Carrer de la Plaça i fem tota la part del Casc Antic on les cames van soles… el ritme segueix sent molt i molt alt… Pujada altre cop a la Gran via, on están els meus pares animant (mai fallen!)… i fem per primer cop el Mur d’Elisenda de Montcada… 500 metres al 5% de pujada que et deixa tovet…



Arribo al gir de la Primera Volta i em trobo a l’Ivan que ha reventat… Porto 21’40”… vaya ritme… A la segona baixada decideixo aixecar el peu i agafar aire… em passa en Gonzalo Cadillach (esta molt fort) i arribant al Palmar, en Ruben Monmany que l’acompanya la Laia Cuevas per entrenar… és el meu moment de bajón… començo a pensar en parar o en que cony faig aquí… però miro a terra i ja em planto a la Gran Via on ara hi ha bastanta més gent animant… pico mans de nens, saludo coneguts i faig la part del poble agafant aire per el troç final… porto al davant el ruben que em serveix de referencia…


Pujada final d’Elisenda de Moncada, altres anys fins i tot havia caminat, avui tiro, miro a terra i mantinc el ritme… gir a l’esquerra i recta final fins al camp de Futbol, faig els meus cálculs i baixaré de 45’ en una cursa molt trencacames… arribo a Meta com a Premianenc que sóc contents i orgullos d’haber complert a la cursa de casa… 44’36” el 61 de 204… 10km a 4’28” de mitja.. noestá gens malament!



Després de la Cursa… encara queda Nit per endavant, sopar de Cigalerus per celebrar el Cumple de la Alexandra i Party fins les 4 de la matinada… espero no pagar el sobreesforç! ;)


domingo, 18 de junio de 2017

Cicloturista 3 NACIONS



Desde ben petit sempre he anat a la Cerdanya. Recordo aquells hiverns anant a Esquiar amb els meus tiets i les mees cosines a la seva casa de Age. Ja de més gran, també aprofitavem per anar a l’estiu o qualsevol cap de semtana que ens deixéssin el seu apartament per escapar-me de cap de semana amb amics, novia, o ja de més gran, amb la Maria i les nenes. La Cerdanya sempre ha estat un lloc especial per a mi. I ara, que faig més esport que mai, ja miro les carreteres per on paso o les que recordó com fites per assolir a dalt de la bicicleta… Doncs la 3 Nacions va cumplir un dels petits somnis que tenia, fer la Volta desde Puigcerda, la Seu d’Urgell, Andorra, Port d’Envalira, Port de Puymorens i tornada!

Feia molts mesos que ens haviem apuntat en Ruben i jo, en principi haviem de ser molts més de l’equip, però al final, quedem ell i jo sols.Haviem de fer un Madrigón, ja que la sortida era a les 8 del Matí a Puigcerdà, però dos diez abans, se’m va ocórrer preguntar si ma Tieta pujavem al seu pis. No pujen i demano les Claus, simplement per anar a Dormir. Fet, sortim dissabte a les 8 del vespre, per arribar a Puigcerdà a les 22h… temps per fer un sopar sà al Wok (dintre del que es pugui!)… un gintònim que no falti i a mitjanit ja estàvem dormint.


Matinem, però menys… suficient per deixar el pis recollit i anar cap a la recollide de dorsals, bossa de regal, tornar al cotxe, fer un cafetó i cap a la Sortida. Ens coloquem bastant al davant per una recomanació d’en Jordi, un amic del Ruben.


El Circuit será llarg, però no trencacames… i això em motiva. Sortida de 750 participants que agafem la Carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell… es van montant grups fisn que trovem un de molt gran o anem a 50 kmh quasi sense esforç. Lo únic que s’ha d’anar amb compte es que som molta geent, i no som professionals, aixi que has d’anar amb mil ulls per que ningú no et faci caure. Lo mateix passa als tñúnnels arribant a la seu, però ja molts portem llumeta darrera que dona punt de visibilitat i segurtetat.


De la Seu a Andorra la Vella, són 20km més, aquest cop va picant amunt, però vaig molt cómode, regulant, ja que avui esperaré al Ruben… hem decidit anar junts. De fet vaig tirant del grupet, ja mes petit, i xerrant amb una parella de la UC Capdevànol. Xerrant xerrant, ja estem a Andorra la Vella. Primer avituallament, parem, ja que hem decidit parar a tots. Carreguem aigua, menjem alguna cosa i cap amunt.


Ara la carreta ja s’empina, amb alguna rampa del 10-12% però es molt bona carretera. Pujem a Encamp direcció Canillo… jo agafo el meu ritmet cómode i el Ruben ja el vaig despenjant, però no molt. Seguent Avituallament, a Canillo em trobo amb en Diego Cunyat de la meva cosina Cris) i el seu amic Jonathan. Fem 4 bromes, espero al Ruben, parada técnica de pixar, beure i menjar i cap amunt altre cop.


Ja estem a 10km del Port d’Envalira, Aquest es el troç mes maco, però la gent ja comença a anar desperdigada. Deixo enrrere a Ruben, David i Jonathan i em marco un ritme agil però cómode. Disfruto de les vistes, faig fotos, xerro amb altres ciclistes… una meravella!


Arribem a la partfinal de les Paelles, precios i el fet de no haber anat a cuchillo desde l’inici em dona un punt d’anar cómode que veig que molta gent no porta i això encara em fa disfrutar més. Arribo a dalt, portem 100 kilómetres i només queda esperar el trio. Aquest cop espero més estona ;)



Aquesta es la parada obligada de les fotos i de disfrutar de que hem aconseguit, pujar fins a 2.400 metres en bici… 



Toca la Baixada, que tot i ser molt ample i amb bona carretera, em despenjo del Ruben i compañía, ja que encara vaig amb molta por. Son 10 kmts fins arribar al petit port de Puymorens, de només 3km on els atrapo.. en Diego te rampes als Quadriceps i es queda amb en Jonathar. 

 
Tornem a baixar una carretera molt maca i mica en mica ens muntem el Ruben i jo un grupet de 7-8 ciclistes… però ningú fa relleus ja que tothom va molt justet, només el Ruben i jo tirant, però tampoc massa fort ja que el vent en contra i els avisos de rampes a les cames ens fan ser prudents. Es baixada pero més planera i que s’ha de pedalar… fins arribar a la Cerdanya altre cop… reservar cames perqupè del 139 al 140 es la pujada fins a la piscina de Puigcerdà… agafo molinillo, intentant aguantar els muscles… i ens plantem a Meta en 5h.30’ amb 27’ de parades…  però el més important: Amb una sensació inmensa d’haber disfrutat com a enanos de la ruta, dels paisatges, de la gent, del ciclismo en general!


sábado, 10 de junio de 2017

Triatló de Zarautz


Zarautz es un abans i un després, son d’aquelles proves a la vida que et marquen per sempre. Ja me n’habien parlat, però el que es viu al Triatló de Mitja Distancia de Zarautz es molt difícil d’intentar explicar en paraules… ho té tot, una entorn natural meravellòs, un ambient inigualable, una organització entregada… si a això li sumes anar en Familia, amb amics i companys de l’equip fa que no es pugui demanar mes… be si, que et surti una bona cursa, i així va ser!... total, que torno amb el desig de tornar a entrar a les inscipcions de l’any vinent.

El cap de semana va començar molt i molt malament. A les 6 del matí, amb el cotxe carrregat, amb les nenes muntades… Falla la Bateria i no arrenca. Després dels moments crítics inicials, un vehí, l’Alex, que surt a treballar ens deixa les pinces i solucionem el problema. Arrenquem i toca fer quilometrada cap al País Vasc.

A mig camí, a Saragossa, parada técnica per esmorzar i tornada a la carretera. Son 5 hores i mitja que vam tenir la sort de tenir dos joies com a pekes, que van aguantar. També lloable la feina de la “copiloto” Maria, amenitzan i troban solucions una darrera altra als moments d’agoviament de la Paula i la Laia.


Arribem a Zarautz amb el temps per deixar les coses a l’hotel i anar a Dinar al Passeig Marítim, on ens comencem a trovar amb els amics i companys de l’equip. El Victor i les nenes, després en Basseda i en Pol… mica e mica anem tots arribant. A la tarda toca anar al parque amb les petites i després fer una Activació de Cames. Eloi, Alvar, Laia, Victor, Oriol decideixen fer volta en bici, jo prefereixo anar a correr 30’ amb el meu “amigüito” Marc Català.

 

Tornem, dutxa i a fer una volteta pel poble, anar a buscar dorsals i sobretot compensar a les families, ja que demà será un dia llarg. Tornem a Sopar al Passeig Marítim i cap a l’hotel.

La Cursa es a les 14:15h. el que et permet, despertar tranquil.lament, esmorzar. Anar al parque amb la canalla i supporters… i a les 11h. a menjar pasta i començar a preparar les coses. Passeig fins a Boxes a deixar la bici i trastos. Fa un sol de justicia, res habitual. Jo ja estic en Modo Cursa. Ja no estic per els demés, vaig a boxes, preparo les meves coses i allà están la Maria i les Nenes per fer-me el ultim petó i la ultima foto amb en Rai, que me’l trobo al box.

Marxem cap al Autobús que ens ha de portar a Guetaria amb en Rai i en Basseda i Pol que ens els acabem de trovar. Arribem dels primers i amb la calor que fa, ens reagrupem els 15 memebres del VO2Team sota una de les arcades de la patja de Guetaria, buscant la Hombra. Aquella mitja hora, barreja de tensió, nervis, concentració, trovada d’amics, bromes… és el primer momento magic de la cursa que la fa diferent.

Les noies, Laia i Gemma sirten 15’ abans … s’acosta l’hora i anem a escalfar. En Raul Estévez també, tot i que no les tenia totes de fer-la. Fem 4 largs per comprobar que l’aigua no està gens freda (res comparat amb Bilbao fa 3 setmanes). Ens criden per anar a la sortida. Tensió máxima i com darrerament em passa, em quedo sol, ja que tots van a l’esquerra, jo, decideixo posar-me a la dreta ja que respiro mirant a l’esquerra… Em quedo sol, disfrutant de la tensió, dels nervis de saber que tinc 2.900 metres per endavant, de Guetaria a Zarautz, i tinc 60’ per no quedar fora… hauré de remar de valent.


Sortida desde la platja, trote i cap a l’aigua. No vull rebre osties, som 650… vaig fent intentar anar tranquil, agil però sense encantarme. El primer objectiu la primera Boia a uns 750 metres. Xino xano em vaig fent lloc i fem el gir a la dreta. Vaig bé. Ara toca la tirada llarga. Com giro a l’esquerra, em queda tota la costa a la dreta i fa que el meu únic paisatge sigui la línea del mar. Ja sabia que avui m’aborriria. Pero deceideixo pendre’m-ho com una técnica de concentració, no tinc res mes a fer i pensar que en la técnica, que en buscar la linia recta fins a l’altra boia. Veig molt gent mar endins regalant metres, jo vaig mes o menys sol.


De tant en tant algún nedador em seveig de referencia, pero vaig fent. Em dona temps a mirar el rellotge i veig que vaig més rapid del que pensaba, faig els meus calculs, entraré al tall i per tant arribo a la segon boia, quan ja veig la platja de Zarautz i totca disfrutar. Disfrutar de nedar cap a la platja abarrotada de gent, disfrutar de les onades, no molt grans que t’empenyen i et fan surfejar. Disfrutar de veure que tinc temps d’arribar corrents a la platja i rebre els anims de centenar de persones. Disfrutar d’arribar a boxes i veure com allà están la Maria i les Nenes animant-me.



Transició rápida, sense compensació… ara toca la bici. La meva táctica avui era clara. Sortir al Tall de l’aigua, fer una bici molt tranquil.la per poder correr bé. La bici son dos voltes de 30km per després anar als temuts Muro de Aia i Txurruca. La primera volta es de reconeixement. Un Portet inicial de Meaga on em trobo amb la Gemma Badia. Fem una mica de Radio patio, 4 consells ja que es el seu debut a la distancia. Ens passa l’Oriol Canals com una moto acoplat. Baixada i tram per l’interior amb uns constant sube baja que finalment ens deixa a Zumaia. Segon punt magic de la cursa: la tornada per la Carretera de la Costa desde Zumaia passant per Guetaria fins a Zarautz et deixa amb la boca oberta, sol, paisatges i pedalant… gaudeixo. He fet una hora. Segona Volta, i tres quarts del mateix, la part interior se’m fa mes curta perquè ja la conec. La tornada per la costa la torno a disfrutar. Arribant a Guetaria em pass en Ruben Garcia… “M’ha costat pillar-te!” em diu. AL que contesto, “estic regulant!”…

Anem cap a Aia… on just al peu de la pujada em trobo amb la Laia i l’Oriol… es curt pero amb rampes molt dures de fins al 24% en algún tram… tiro de reserves que no he gastat. Oriol es queda, Laia va amb mi pero també la deixo enrrere. Mítica pujada amb bici de carretara al estil d’algún rampote de l’època de la Btt… baixada, on se m’enrampa una mica les cames… rodo, pedalo agil, menjo, bec… i pujada a Txurruka. També dura però més curta i amb gent animant i per tant la faig sense problema.
La Baixada fins a Zarautz decideixo simplement rodar les cames. Vull recuperar bé, he anat guardant per poder correr bé… Arribo al box i em prenc el meu temps, faig la transició sense pressa. Fins i tot, faig uns petits estiraments de quadriceps. Afortunadament s’ha enuvolat, perfecte!

Arrenco a córrer pel passeig, son 3 voltes… gir a la dreta per pujar al carrer que et porta al gran punt Magic del Triatló de Zarautz, la part peatonal, un carrer plè de gent cridant i animant com si els anés la vida, et fan volar… Allà están la Maria, les Nenes, Raul, Canolich, etc… fas una volta pel poble fins a la plaça de l’rquestra per un passadís vallar envoltat de crits d’anims “venga Ricard!”, “Oso Ondooo!”, “Aupaaa!”… escribint això se’m posa la pell de gallina i em salten les lagrimes de l’emoció… es espectacular, indescriptible i obligat per tots aquells que fem aquest esport.


El Circuit es fa molt amè, ja que passat la zona de gent, vas cap a l’altra punta del poble però a tot arreu et trobes gent aimant, punts calents amb colles de xavals cridant, fent gresca, animant… els voluntaris, els que passejen per allà, els que miren la prova, els que han quedat per animar… tots tenen alguna paraula o crit d’anim… paro a tots els habituallaments per beure aigua, estic seguint el pla a rajatabla i vaig bé de panxa… anem per un cami fins a l’inici del pont de fusta… unaltre punt magic… correr desde l’inici del pont de et deixa a l’esquerra el cap de gol i a la dreta la platja i et porta a l’inici del Passeig Maritim de Zarautz… Vaig cómode, passo a en Pol, que porta ja una volta mes que jo i va amb flato. El Passeig està plè de gent també, quin goig!... Primera volta, i torno a encarar el Casc Antic. Vaig molt comode a 5:30, somrient, saludant, content i disfrutant.



La segona volta em serveix disfrutar. Gaudeixo dels anims de la gent, disfruto del recorregut vaig embadalit. M’adelanta l’Alexis que ja entra a Meta i poc després en Victor… porto ja 13-14km i començo a notar la Fatiga… que marxa momentaneament a la part del Casc Anti con torno a volar pels anims de la gent. Pero ara ja el ritme a baixat, el cap ja baixa, ja no responc a tots els anims de la gent. Un últim Gel, veig el Ruben davant meu, que també pateix. De fet al tram del cami cap al Golf el trobo camimant, com a més d’un… fins i tot arribo a estar a 4 metres d’ell, just quan decideixo para a pixar… ell arrenca i jo també, intento seguir-lo en la distancia però té un ritme trote més rapid que el meu, que ja ha decaigut.


El passeig se’m fa llarg aquest cop.. perquè és molt llarg!... faig el darrer gir… arribo al darrer habituallament i paro a veure tranquilament… agafo aire, queda 1 km … queda la entrada al Casc Antic.. queda entrar somrient a la plaça de l’Orquestra on sóc jo qui crida i animo al personal… i fa que tota la plaça comenci a cridar… Impressionant, indescriptible, sembla un estadi de futbol… segueix corrents, cridant, agitant els braços i la geent segueix resoponent… i encaro la plaça on esta la meta… vaig a la Maria i les Nenes… Aquest cop si que em paro, saludo, faig peton a totes.

Sento l’Espeaker que diu el meu nom i encaro l’entrada a meta amb la Satisfacció d’haber fet una bona cursa, un Swim Intel.ligent, una bici disfrutada i un correr comode fins al patiment obligatori al final… Pell de Gallina!

La resta també es podría explicar però avui m’he enrrolat massa, per endavant queden explicar anecdotes, batalletes amb els companys i familiars de l’equips. Anar a Sopar un Chuletón, Fer un Gintonic a la Terrassa del Passeig… i més, i més, i més… Ah…no em vull oblidar de tu, del que em llegeixes, perquè tot això del Blog ho vaig iniciar com a diari personal, però ara sé que en el fons també el disfrutes tu i, per tant, això també em fa ser feliç i agraït a la vegada, GRacies!