San silvestre de Masnou 2019

 

Jordi, Crhistian, Alex Sanz, Jo i Marc Salvia (d'Esquerre a Dreta)

Un any més, per Sant Esteve la San silvestre de Masnou. Sempre lio a algú, i aquest any, a falta de la tropa Puighermanal, vaig enrredar als “Nous” del VO2TEAM, Alex Sanz, Christian i Jordi…

Com sempre, els lio per quedar a Premià i anar corrents fins a Masnou. Perdre el matí per un 5k, no val la pena. Si anem corrents i tornam corrents ja ens surten 11 o 12km…

Quedem amb temps suficient i trote cochinero de 3,5km fins al Port de Masnou, fa fred, pero anem de xarreta mig dormits. Un cop a Masnou, toca anar a per els dorsals. Allà ens trobem amb Marc salvia, amic del meu germà que prepara una Ultra i ve desde Bcn corrents. També ens trobem el meu company de feina Oscar Pastor “Bichopalo”, un Galgo que vol fer Marca. Escalfament i cap al calaix de sortida. Intencións: Alex corre molt bé, Christian baixar de 20’, jo baixar de 21’ i en Jordi al que surti.

Primer pas per Meta, km2

Sortida i veig a Christian enganxat a la llebre de 20’ i intento seguir-los… pero al km1 ja se m’escapen, tot i així, km1 a 3’58”, km2 a 4’06” i pas per Meta.

Km3 tram anada per la sorra, enguany amb més sorra en alguns trams que alenteixen quan vas a tot gas… 4’16”… Km4 de tornada ja pel passeig estic K.O. em costa aguantar el ritme i intento agafar aire per l’últim Km… el faig en 4’24”… en el Darrer Km apareix en Jordi, si no es per ell no hagués tornat a recuperar el ritme alt… m’anima perquè veu que estic mort, fin i tot a la recta final m’empenta una mica… darrer km en 4’06”… acabem en 20’55”… menys que el 21’08” de l’any passat… Objectiu aconseguit…

Agafem Aire, agafem les bosses, li donem al meu germà que ens ha vingut a fer de supporter I motxilero I marxem trotant fins a Premià. Unaltra a la saca

BurriacXtrem 2018

Se acabó, final de temporada i demanant la hora. Acabar amb la llarga de la BurriacXtrem, amb 28km de fang, pluja i 1800+ de Desnivell crec que es suficient!... El cos ja em demana descans. Desde l’Ironman no nedo, no vaig en bici… només he corregut 3-4 dies algun d’ells de Trail per arribar a la Burriac, però amb molèsties a Abdictors, Isquios, Lumbars…i ,sobretot, amb una Fatiga mental que es necessaria resetejar.

Abans de fer l’Ironman el passat Octubre, en pleno subidón de forma i mental, vaig decidir apuntar-me a la BurriacXtrem. És una cursa que cada any la faig, quasi sempre la Llarga… que ha anat pujant de 21 a 25 i ara a 28km. A més, aquest any, vaig enrredar al Marc Català, el meu Amigüito, ja que l’any passat la vam fer junts i enguany hi había una modalitat nova, classificació per Parelles… doncs el lio i la fem!

Tota la setmana abans ja notava que el cos no dona per gaire més, cansat i fatigat, amb un final d’any amb molta feina i, també, dedicant més hores a la familia per compensar lo perdut pre-Ironman. A més a més anuncïen pluja… de fet, no ha parat de ploure tota l’atardor practicament. Fins i tot em passa pel cap no presentar-m’hi, però al final quedo am ben Marc i la farem peti qui peti.

Realment l’exemple va ser el moment en que ens varem trovar a les 7:30 el Marc i jo quan el passo a recollir… una mirada que ho diu tot… “estem xalats!”… “no tinc gens de ganes!”… “com plogui pleguem!”… i poca cosa més a part de tenir son i anar cap a Argentona a aparcar, buscar dorsal, fer un café, veure’ns amb els Companys d’equip i anar cap a la Sortida… crec que es la cursa que he anat més just a la meva vida. A mi, que m’agarada sempre arribar amb temps per veure l’ambient, ets… avui no, avui son les 8:20, estem a 10’ de la sortida i encara estem al bar i hem d’anar a deixar les bosses al Guardaroba… “esperem que no plogui i aguanti!”… i anem al calaix.

Sense escalfa, ens posem al darrera, arrenquem sense pressa, avui ens ho prendrem amb calma, será molt llarg, hi ha menys gent particiant, la pluja arronsa els covards… doncs ja que estem, doncs a disfrutar. Espero que el dolor a la Cadera i Abductors marxi a mesura que escalfi…

Els primers Kilómetres ens els passem mes o menys envoltats de gent, amb pujades per pistes on encara es pot correr. Encara anem amb força i ganes, tot i que de tant en tant hi ha alguna pujada o baixada que ja fa patir. El Marc i jo anem juntets tota l’estona comentant la jugada entre “visca el Maresme lliure i tropical” i el “tracatrá” d’unaltre corredor anems fent la conya. A cada avituallament ens ho prenem amb calma, molta calma!...

Del 10 al 12, pujada al Turó de cirers, la més llarga de les pujades, ja ens comença a posar a lloc. Ja anem quasi sols tota l’estona, acompanyats d’un noi de Mataró, el qual ens dona per seguir xerrant i donar-nos vidilla ja que mentalment comencem a flaquejar… sobretot en Marc… ja em té acostumat, però avui li ha arribat el Bajón abans!... “no pot ser tiu, va!”… però no tira, diu va cansat, sense ganes, mal de cames.. però el conec i sé que es més mental. A mi no em queda gaire més de coco, però em faig fort, perquè com jo defalleixi ja podem marxar a casa… i Així, tirant d’ell el porto fins l’Avituallament 3 al Km20 … un suplici, per mi, per intentar animar-lo, i per ell, perquè li estic fotent una Xapa de cal Déu… Al Km20 el circuit ens deixa a 300 metre de meta, si vols plegar és una tentació,,, està a punt d’avandonar però per poc, però el convenço a seguir, que ja només queden 8km… pero ja no pensó animar-lo més, ja s’ha farta i m’ha dit que calli i jo ja m’he fartat també, estic cansat, em fa mal la cadera… lo únic que ens salva es que el circuit es una meravella, precios, uns camins impressionants que no veuria si no fos per aquesta cursa… i es la recompensa!

El Fang fa que els kilómetres pesin més. El circuit d’enguany té les darreres pujades al final, la pujada de les Bruixes al Castell o la pujada al Turó de Cirers que és quasi escalada… fa que ja estigui fart… menys mal que ara en Marc sembla ha revifat… també es tipic d’ell… Se’ns fa llarg fins i tot els darrers 2km de baixada, ha començat a ploure, ja fa estona que no mirem el temps que farem, perquè superarem les 4h de molt…

Baixada pel poble just quan comença a apretar la pluja, ho fa més epic, ja ho tenim, hem aguantat, però ja podem dir que amb això n’hi ha prou al 2018!... 4h22’… 1h més que l’any passat!... això si, avui no hi haurà cues als Massatges, així que aprofitarem per recuperar una mica…

Tanquem el 2018, l’any de l’Ironman… l’any vinent, tornarem a Apuntar-nos a totes i disfrutar-les Totes!...

Canicross Argentona

La vida son experiències. En el món de l’esport no es pot ser diferent, i per tant s’ha d’anar buscant noves vivencies. La Cursa Canicross d’Argentona Organitzada per la BurriacXtrem va ser una nova manera de veure el Trail y la muntanya. Aquest cop acompanyat de la meva ‘nevoda’ Lola, una Border Collie de 6 anys.

Ja l’any passat, entrenant per la BurriacXtrem, vam veure un noi corrent amb el seu gos i ja ens va estar comentant això del Canicross. Mai més he sabut d’això fins a 3-4 setmanes de la cursa,quan en Jordi, un pare de l’Escola, em comenta que farà la Canicross d’Argentona amb la seva gossa. Això m’anima a buscar información al respecte. I de sobte, l’Alice, una mare de l’escola, també em diu que s’ha apuntat. Doncs “potser la faré amb la Lola, la gossa del meu cunyat!” vaig dir-me.

Dos setmanes buscant un arnés pel Wallapop i res de res. Tampoc volia fer una inversión sense saber com aniria. Fins que a través d’en Santi i la Carla em posen en contacte amb en David Estruch (organitzador de la prova i el noi que m’havia trobat l’any passat corrents amb la gossa). Quedem un dia per entrenar amb els gossos i probar com va… em deixa un arnés i vam fer el reccoregut de la cursa de 7,5km. Va ser molt divertit, en 57’ ja ho teniem enllestit…. I la Lola sembla que no té fi, excepte els primers 5’, després va correr sense problema i en acabar encara tenia ganes de jugar!... doncs m’apunto a la cursa.

Diumenge al matí, quedo aviat amb en Jordi per anar amb temps, veure l’ambient, pasar el control veterinari, dorsal,… i mica en mica comencen a arribar gossos. Arriba també el Raul Estévez a qui he liat per fer-la també. 97 participants van fer que la Lola, molt poruga, mica en mica anés amagant la cua. Un trote d’escalfament i semblava relaxada. Anem als calaixos (al Canicross se surten en calaixos cada minut de 8-10 gossos, per no liarla a la sortida)…

Som el darrer calaix i ens toca sortir. La Lola als 15metres es para… crec que va pensar i olorar que anavem cap a un camí on havien anat 80 gossos més… no la veie molt convençuda. L’animo i intento arrencar a córrer. A més el primer tram es tot pujada. Vaig a tope de pulsacions, perquè cansa pujar, perquè em passo tota l’etona animant a la Lola… però cada X temps es parava… El circuit es maquíssim, una meravella per correr o passejar amb la familia… Pero la lola avui no vol correr, la porto el 80% del temps al darrere i em fa cosa tirar d’ella així que no vaig a un ritme gaire alt… avui no em cansaré gaire!... i comprobó que hi ha gossos als qui si vol seguir i d’altres que a la que els veu es frena…

I sense adonar-te’n ja estem a la darrera baixada i arribant a meta. Faig 1h03’… però el temps és el de menys. M’ho he passat genial, he descobert un esport maquíssim… ara caldrá veure si repeteixo amb la lola o em busco unaltre soci per la propera al gener a Alella.

IRONMAN 2018

Ja Sóc un Ironman!... després de la retirada de l’any passat a 6km de Meta, tenia un repte pendent, una espina clavada que había de treure’m. Aquest any sabia el que em trobaria. Aquest any em prepararía millor. Aquest any Acabaria. I així va ser, vaig aconseguir ser FINISHER d'una Prova mítica, vaig aconseguir un d’aquells reptes de vida… i a més a més ho vaig fer superant totes les millors espectatives.

Tot es remunta al 30 de Setembre del 2017, on després de mesos de preparació, debuto a un Ironman amb la insconsciència de fer un petit canvi a la meva nutrició el dia abans, el que em va provocar els problemas gastrics a partir del km20 i el posterior desmai i abandonament. Aquell dia va ser el primer dia del meu Ironman d’enguany. Despres d’uns dies combulsos, la Maria, el pal de paller, em convenç perquè em tregui aquesta espineta que tenia clavada. Des d’aleshores vaig establir un Plan: Acabar l’Ironman.

L’any Esportiu ha estat fet a mida i la preparació propiament dita es pot dir que comença després del Half de Zarautz al Juny. Des d’aleshores m’adopta en Quim Iturralde per fer la Planificació i Entrenaments de cara al Ironman. Aquí m’he d’aturar per Agraïr-li la feina feta. Ha estat una dedicació personalitzada, adaptada a les meves necessitats familiars, laborals i fisiques, feta amb exigencia però alhora amb passió i carinyo… Quim, he tingut la sort de tenir-te per fer-me creure que no només hio faria, sinó que ho faria bé!

Reunió inicial amb Quim Iturralde per planificar #roadtoironman

Preparar un Ironman es com tot a la vida, has d’intentar disfrutar del Camí, ja que es converteix en un constant cuadrant d’entrenaments diaris que has d’encaixar com un Tetris a la teva vida profesional, Familiar i Social. Suposen mesos d’estiu on has d’intentar controlar els excesos i encaixar hores al rellotge, treure hores de son, buscar forats morts enmig de la jornada laboral o perdre tardes de familia i/o amics per fer aquell entrenament que toca. Pero per altra banda també te les seves recompenses. Matinar i veure la sortida del sol a l’horitzó del mar mentre nedes, compartir hores de bicicleta amb paisatges privilegiats que en cotxe ets incapaç de veure, anar a correr pel passeig marítim i compartir xerrades amb els Companys… I així, entres en una dinámica on cada dia toca algo, on alguns dies t’encanta sortir a entrenar i altres estas fart i pensant que faig fent això… i de tant en tant anar al Fisio a que et curi, cuidi, relaxi... Gracies Aitor i Miki (Fisiopremia) pel tracte que em doneu sempre i cuidar aquest cos i estil tan peculiar.

Aitor, el meu Fisio!

I al costat sempre la Familia, la Maria i les nenes sempre adaptades a lo que el 'Nen' té que fer. Santa paciencia que s’ha convertit en un hàbit però que no per això vull perpetuar a aquest nivel ni cuantitat. Han estat el meu equip en silenci, el secret del meu esforç, la benzina i energia. Preparar un Ironman són mesos de no saber que és un Dissabte o Diumenge despertant-me amb les meves filles… s’ha de valer per això, s’ha de ser molt organitzat, metodic, tenir moltes ganes i disfrutar del camí perquè sinó, et perds. En el meu cas, m’ha servit per demostrar-me que ho sóc, que ho puc aconseguir, que tinc temps per quasi tot… com sempre es diu, si vols pots!... però t’hi has de posar i t’han d’ajudar, es clar!

Laia, Lucia, Paula i Daniel... em van fer uns cartells super macos!

la Maria a Meta, el meu pilar!

I en aquest viatge cap a l’Ironman, comparteixes el camí amb companys que busquen el mateix repte. Els Companys d’equip del VO2 Joan Baseda, Carles Moliner i AJ Benito que debuten i Alejandro Sanz, que ja en porta uns quants. Sempre tens algú de l’equip per entrenar, però les darreres 6-8 setmanes, en ple estiu i amb la carrega d’entrenaments, acabes tirant d’aquest petit reducte de bojos amb un objectui comú. Comparteixes vivencies, sensacions, neguits, il.lusió, anels…

I Sempre hi ha un dia que tot es creua, que tot va de cul... Sortida en bicicleta de tirada llarga i jo punxo, després en Carles Moliner trenca un radi… pero el pitjor és quan Alex Sanz cau… una molt mala caiguda que l’envia a l’Hospital i ens espanta a tots. Doble Fractura de Mandibula i es Baixa per l’Ironman i ens deixa a tots pensatius, dubitatius i tristos. Però hem de tirar endavant i seguim, pensant en ell i amb la idea de ser afortunats de poder fer-ho!... I és aquí on es cola en Marc. Company i Amic, que l’any passat ja va fer l’Ironman, i decideix, veient que ha entrenat bastant bé tot l’estiu, aprofitar la inscripció de l’Alex (Ironman no torna els diners tot i estar lesionat amb justificants medics)… i sense adonar-te’n et plantes a una setmana de la cursa, fent un entrenament curtet tots junts, fent un esmorzar a casa del Joan i fent una petita cabala dels temps que farem…

Darrer entrenament i esmorzar pre-Ironman

Per no aborrir-vos em saltaré els dies i hores previes a la Cursa, anades i tornades a Calella a per dorsals, bosses, xerrades, nervis…

Recollida de Dorsals dels VO2 al Ironman 2018

LA CURSA: Comença amb el despertador a les 5:30 per esmorzar. Porto la Planificació Alimentaria a carrec de la Sandra Sardina a rajatabla, com diu ella: "els petits detalls conten!".  Baixen a casa el meu germa Alex i en Markku que han vingut desde Finlandia per veure’m. Aquest any no els fallo! Recollim a en Marc a Cabrera i cap a Calella. Esta Plovent, i molt… massa! … pero aquest any no hi haurà res que em pugui treure del camí, vull acabar l’Ironman i estic convençut i mentalitzat. Les coses que puc controlar jo, les tinc controlades, tots els detalls conten, pero les coses que no depenen de mi, les superarem…

La Maria i el meu Germà Alex em van donar tranquilitat abans de la prova

A Boxes al matí és un moment caòtic i de concentració a la vegada... moment de preparar bosses, la bici, etc… ens disgreguem tots i quan acabo me’n vaig a la platja. Estic nerviós i sol! miro al voltant preocupat, tensionat, curiòs, i per Art de Magia tot va agafant forma… primer veig a la Maria, Alex i Markku, ja respiro mes tranquil… al moment apareix en Carles, després en Marc i, finalment en Joan que està fet un flan… estem quasi tots, en Benito esta per la carpa… darrers anims i abraçades abans que comenci la festa… anem Marc i Jo al Calaix de 1:05’ però al darrere de tot, Carles i Joan a unaltre calaix més rapid!… així sortim junts i ens fem compañía. Ens trobem al Cristian i en Jordi de l'equip… anant ja cap a la sortida veiem a l’Oriol Delblanch (quina il.lusió em fa veure cares conegudes en aquests moments de tensió)… Rolling Start… ens posem Marc i jo un al costat de l’Altre i… PIIIIP… ens toca sortir!

El SWIM: El Mar està enfurismat, no és una mar picada, sinó onades altes… intento seguir el Marc però als 30 metres ja el perdo entre la foscor perquè es núvol, l’escuma de les onades i els constants nedadors que se’m creuen… primera boia i tirada llarga… en teoría amb corrent a Favor… pero onades!... La natació es fa incómode en el sentit que es fa molt difícil agafar ritme, no es veuen bé les boies pel puja-baixa del mar i fa que sigui una lluita. Pero decideixo seguir el Plan: Rema exigit, amb aquell ritme que saps que no vas a tope, però tampoc vas relaxat… i vaig fent. Vaig controlant els temps de pas als 1.500m (28’) als 2.000 (37’) i veig que vaig a lo que toca, per sota de 2’ els 100m… volia fer una natació com l’any passat en 1:16 pero a veure la tornada amb la mar en contra com ens afecta la corrent. He entrenat molta piscina, vaig fer la TunaRace fa 2 setmanes (4k) i porto la natació bé… no tinc sensació d’anar cansat i ja veig el Gir de la Darrera Boia, se m'ha fet relativament curt i fins i tot em permeto el luxe d’apretar els darrers metres fins a la platja… 1:11’31” … quin subidon!... Allà està la Maria i el meu Germà… besito i a la T1 (la faig en 6’29” sense pressa pero sense pausa).

Semprer saludant!... arrencant la Bici!

La BICI: Aquesta Any 2 voltes enlloc de 2 voltes i mitja, el que representa que psicologicament es menys dur!... Pujo a la Bici, faig el poble de Calella i en arribar a la Rotonda clico el final de la Transició (oblit fer-ho en sortir de boxes pero em servirá per veure la mitja real de la bici!)… El Pla es ben clar: he entrenat molt bé la bici aquest estiu, estic més fort i puc portar ritmes més alts i així ho faré. NO pasejaré com l’any passat.

Calella direcció Mataró, vaig a ritme, alegre, donanat pedals i acoplat. A Sant Vicenç veig a l’Oscar Pastor que ha punxat (quina mala sort està tenint!)… a Mataró en Gonzalo m’anima… fem el petit Bucle de la C-32 puja i Baixa per després agafar Via Sèrgia Amunt per la C-60 fins passat Argentona i baixar… i anar a la el 'Pati' de Casa… Vilassar (crido als meus pares que estan despistats!), Premia (alla esta la Cris i el David amb les nenes animant!), Masnou, Montgat… es un seguit de veure Amics, coneguts, Companys, Familiars animant. No sabeu lo bé que van aquests anims!

Crec que portem el vent de cua i per això anem tan rapids, però en girar a Montgat comprobo que tampoc fa tant de vent perquè segueixo mantenint bons ritmes. Es van fent grups però bastant controlats, deixes uns metres i llestos. Em vaig creuant amb en Marc, el porto 3-4 minutets davant.

Arribo a Sant Pol, para técnica. Aquest any faig la barreja del mejar de les 3 hores seguents in situ.. La Sandra està allà, comentem que vaig molty bé i em trobo bé!... (Gracies Sandra perque has trobat la Tecla que em faltava al meu cos, entre el Maurten i tus Consejos, Sapiencias y broncas ho hem aconseguit... aquest any no hi ha hagut panxa i entrega de potencia ideal!) i arribo a Calella, miro el rellotge i porto mitja de 35kmh!!!! Quina animalada, crec que m’estic passant!!

Sandra Sardina aquest any si!...

Torne’m-hi… El vent ara ve com més de cantó pero no afecta. Segueixo disfrutant de la Nacional sense cotxes, d’anar acoplat amb bones cames! A Mataró están el Rafa, l’Antonio, l’Edu, el Fer, el Jordi, el Christian… quin subidon! 

A Vilassar el Pep, el Nacho, el Robert, l’Oriol… la Maria, els meus pares, els meus sogres… i més i mes gent animant!... fins a Montgat ja no porto el ritme tant alt, decideixo aixecar una mica el peu… fins i tot de tornada tinc una rampa al Abductor a Vilassar just quan saludo a la meva cosina Mariona i a l'Uri… que extrany!... bec més aigua i xino xano, a reservar cames per la Marató!... em planto a Calella en 5:30’21” a 32,69kmh de mitja!... Molt i Molt content perquè li he fet una mossegada de 16’ a l’any passat!

El RUN: Per mi la part del Córrer sempre ha estat la pitjor part en totes les triatlons, perquè es lo últim, però també perquè no es que sigui un gran corredor… o això és el que em pensaba. La Xerrada per Telèfon amb en Quim la nit abans, de 30’, em va servir per convénce’m que el Pla també hi era a la Carrera a Peu. Si había nedat exigit, había pedalat exigit, podía correr exigit. 

M’havia convençut a fer el tram inicial de sortir de boxes fins meta i tornada inicials a ritme cómode, però que un cop passat el km3 donés gas, Zona 2, "no passis de 160 pulsacions però has de córrer bé a 4’50” el km" i així ho vaig fer, em vaig concentrar i vaig posar un ritme constant, motorcito, cadència, respiració, sormrient, saludant però sense perdre la concentració… i vaig fer els primers 10km en 50’… anava per sota de 5 tot i parar als habituallaments a fer un gotet d'aigua i seguir… 

 Adelanto a en Marc que va fotut perquè diu que té ganes de Vomitar… pero al km13, en fer el pas Soterrat per tornar al Passeig, rampa l’Abductor i, aquest cop més forta. Tant, que he de parar… se’m cau el mòn a sobre!... no pot ser, anaba perfecte… estiro, sembla millora i decideixo caminar a veure si així marxa… la gent m’anima, però ara només pensó en que aquest any acabo… miro el rellotge i porto 8h… faig els meus calculs i tinc 4h per fer 28km… els puc fer fins i tot caminant, així que mentalment em reposo… troto i arribo fins a la zona dels arbres on està la Sandra Sardina (li dic lo de les Rampes i em dona un TOTUM d’aigua amb Sals per ara i li dona un a la Maria per després)… em paro on està la Maria, petons a les nenes, m’an fet un Cartell super xulo!... Acabar acabo, ja veurem com…

Passo per meta, queden 2 voltes de 13,5km… sembla poc però és molt!... li dic al Speaker Alberto que m’esperi que aquest any si!... i torno a pasar per davant de la Familia i Amics… les cames van millorant, les rampes van mitigant, i vaig fent. A la Zona de Pineda esta el Javi Montesinos animant, vaya crack… en Pujol amb els Trirelay, en Pol, Romea, Monmany, Delblanch, Eloi, Alex, Putxi… aquella zona es fa dura, els meus ritmes han caigut a quasi 6 però puc anar corrents…

El Moment més dur es la Tornada d’aquesta 2ª. Volta. Va del km 24 al 28… es una caiguda mental, et vens a Baix, el cos afluixa, els ulls se’t nublen, veus un tunnel… però es aquí on, els Anims dels que recordo van correr uns metres al costat meu, en Delblanch un troç, en Monmany uns altres, l'Eloi amb la Bici i en Quim al fons, em van animar i donar la templança de saber fer-me veure que ja ho tenia, que ho estaba fent molt bé, que si aguantaba entraria a meta. 

“En el Camino siempre encontraras un punto en el que te demostraras que eres mas fuerte de lo que crees!”

Acompanyat per l'Eloi en Bici...

Acompanyat i anims d'en Ruben Monmany

Aquí és on em va venir la Frase que portaba al Cap feia 3 o 4 dies i l’habia vist al Instagram de la Sonia “En el Camino siempre encontraras un punto en el que te demostraras que eres mas fuerte de lo que crees!”… i aquell era el moment… era el punt per demostrar que tots els sacrificis servien per alguna cosa, que la cursa no podría amb mi, que jo era indestructible!... i arribes a la zona de la gent i ja no corres, trotes. De tant en tant, fins i tot camines quan tens algun inici de calambrada o quan hi ha un esglaó o quan hi ha un avituallament…  m’adelanta en Marc “Va entrem junts!”… no puc seguir-lo, ha revifat i va enxufat i a més li dic el que penso: “Deixa’m disfrutar de l’entrada sol!”… se que ho enten!

I de cop la Prova, el Duel amb la cursa, es converteix en una FESTA!... es posa en Montesinos al costat meu amb la Bici….”Te veo Bién!”… Li contesto: “Claro, estoy perfecto de estómago, de cabeza ya me he recuperado, las piernas las voy controlando… este año entro!”… I arriba un dels moments magics: “Dame el teléfono de tu mujer!”… i el tíu fa un Facetime. Estic corrents la darrera volta d’un Ironman i fent un Facetime amb la Maria, les Nenes, els meus pares, el Meu germa que están a Meta!... Gracias Javi por este momento ÚNICO que me quedará en la memoria para toda la vida. Sólo tu sabes las lagrimas que estaba soltando en ese momento y las que suelto ahora escribiendo esto!...

Javi Montesinos y el seu moment únic...facetime!

S’apunten a la festa El Victor i el Raul que ja han deixat els jutges (els portaven a les motos) i están amb Delblanch, Ruben, Putxi, Laia, Alex Sanz, etc…, i es foten a Cantar: “Ricaaaaardo Toooooores, lalala, lala, la, Ricaaaaardo Tooooores!” com si a un camp de futbol estiguéssim!... buah, vaya subidón!...

Momento Estadi de Futbol!

Giro on l’any passat vaig desplomar-me!... bec aigua i els hi dic que aquest any no em quedo… i marxo. S’està fent de nit, estic disfrutant del meu CACO (Camina-Corre) particular… miro el rellotge i faré un tiempazo tot i els ritmes que porto ara… i de cop em trobo en QUIM al KM38,5 i fa 500m trotant al meu costat… per mi es un premi trobar-lo perquè ja li puc agraïr en persona la feina que ha fet!... ho hem aconseguit!...

Ja només queda el més important… arribar a la zona dels arbres. Veig a l’Eloi “aquest any si!” vaig cridant… en Sergi (mister de Swim a VO2) “Aquest any si”… Les rampes segueixen apareixent així que a 1km de meta, camino uns metres, bec el que em queda de l’ampolla d’aigua per recuperar… vull entrar corrents!... i veig la grada de meta i la llum… m’enxufo!... sento la Musica: “salta, salta conmigo, digo salta!”… (em quedará aquesta cançó al record per sempre!)… animo i adelanto a la Laura Vilaret del Calella (li queda una volta i em felicita)…

CATIFA VERMELLA… És inpresionant el que se sent quan gires aquella curva mirant a terra en la foscor per no ensopegar i veus la recta amb la gradería plena de gent cridant, la música, les llums… Estic acabant un Ironman!... afluixo perque busco a veure on están els meus… allá, a la dreta!... la Maria com una Boja cridant amb tots, també está Aitor, el meu cosi Raul… m’hi acosto… Faig Petons a la Maria i a les nenes!... pico mans!!… ho hem aconseguit!... vaig cap a Meta!… allà també està Alex Tapia! (He de confesar que em va perfecte ja que de tants saltets se m’enrampa el bessó esquerre i saludar-lo em fa parar la rampa!)… la META… amb un Crit de “SIIIIIII!” barrejat de Rabia, Alegría, Emoció, Felicitat i Satisfacció de saber que ho he aconseguit!... i amb un Tiempazo… 11h14’56” amb una Marató de 4h20’04” superant la millor de les meves previsions!

SOC FELIÇ i si has arribat fins aquí llegint, GRACIES, vaja paciència que tens!... i també soc feliç d’importar-te! 😉