No tot és possible!... Tenia el Repte de repetir el “patiment” de la temporada pasada a la Burric Extreme. Aquest any, amb menys entrenaments, però amb més experiencia… però després d’una semana amb Grip, que em va tenir fins dissabte amb mal de panxa, i un circuit molt exigent, vaig haber de claudicar.
Des de divendres,
llevantada, vent i pluja. De fet, ens despertem pel matí tots dubtant si
aniriem a la cursa. Estaba apuntat a la de 25km i el Rafa i l’Oriol setó es van
rajar a darrera hora amb un Whatszapp. Jo, veien el xat del VO2, em vaig
engrescant i quedo amb la resta a Argentona, a veure que passa!
Arribem al
pavelló amb un cel que va millorant. Ens trobem la Família VO2… amb els debutants, els veterans, els joves i els
pros… lavabo i foto de rigor.
Al final m’aventuraré a la de 25km, tot i trovar-me els Ibers, que amb bom criteri, es van apuntar a la de 15… escalfem i cap a la sortida, patint per si passarem fred o plourà, já que al final, després de moltes discusions, sortim tots sense xuvasquero.
Sortida i cap
munt a enfilar per la Font Picant… ens hem menjat 1km… perfecte!... es
fan les primeres cues, però enguany menys, já que hi han 3 sortides. La Primera
pujada es llarga, ja que pujem a les antenes, petita baixada per seguir de Camí
al Castell de Burriac. Però vaig bé, reservón, sense apretar gaire i disfrutant
del paisatge.
Al primer avituallamant, al Castell, al km 6, em passa en
Puchi (íbers) com un llamp. La baixada per les pedres es molt perillosa, ja que
a més de ser técnica, está molt mullat i me les veig per no caure…
Enfilem la pujada més llarga, la de Cirers. Recordo els camins de l’any anterior i això m’anima.
Anem sempre els mateixos al voltant, i segueixo disfrutant del paisatge, sense
pensar gaire en el cansament. Un cop a Dalt, torno a parar a l’Avituallament
per menjar i veure molt… és el moment en que millor em trobo a la cursa, em van
passant els Kilòmetres, mentre camino a les pujades i troto a les baixades.
Pujada a Gironella, ja hem passat l’ecuador de la prova, portem quasi dos hores, i tot i coronar bé, començo a notar que alguna cosa no va bé… tot i ser més tram de baixada que de pujada, el meu cap em comença a dir que no tiro… no és un problema de cames, ni d’estómac… pero no vaig suelto…
Al km 15 torna a
pujar fins a Can Palota i se’m comença a fer llarg. Em començo a marejar, a
sentir fred… já camino fins i tot als trams planers fins que em planto al
Avituallament 3. Pregunto quan queda… tot i saber que 6 kilòmetres!... pregunto
com és el que queda!... estic pensante n abandonar… no em trobo bé, la fluixera
de la semana de Grip acaba de donar-me al clatell!... i mentre dubto, un noi de
vilassar, que està com jo i tbé há estat malalt tota la semana em diu “si
plegues baixo amb tu!”… era el que em faltava… un complice.
Això és per
disfrutar!... decidim que amb 19km i 2h.55’ minuts já n’hi ha prou!… baixem amb
un cotxe que ens recull a mig baixar i em planto al Pavelló encara mig marejat
i sense gaire ganes de comentar la jugada… Més entrenós o menys reptes!
