Mitja Marató de Granollers 2019

Alex Tapia, jordi Solà, Marc Català, Eloi Solà, jo i Rafa Navarro

 Qui te un amic té un Tresor o en companyía sempre arribarás més lluny… son frases molt manides però molt sabies. A la Mitja de Granollers es van demostrar aquestes i vàries máximes més, com que a vegades el Cap quasi es tant o més important del que ens pensem. Millor Marca Personal (MMP) a una Mitja Marató amb un temps de 1:34’15” gracies al meu PaceMaker i Amic Rafa Navarro que em va portar en volandes desde la sortida fins a la línea de Meta en un petit repte que ens vam marcar.

Tot comença quan m’apunto a Granollers a 5 díes de la cursa. La tenía al calendari pero per encaix familiar encara no tenía la certesa de fer-la. En quan m’apunto, ho comento amb en Rafa Navarro (amic de fa molts anys, amb qui vaig començar a fer bici després de l’epoca del Futbol i a qui vaig ‘liar’ a això dels triatlons,…) i decideix que em farà de PaceMaker per fer el meu record… el té 1:23, surt d’una lasió i li anirà bé fer-me compañía i marcar-me.

Afegeix la llegenda

Quedem amb els comanys del VO2TEam per muntar les grupetes. Hi ha els que est´na més forts, Eloi, Gonzalo, Marc Català, Joan aranega, Oriol… que van a pel 1:30 … i després estem Alex Tapia, Jordi Solà i jo que anirem a pel 1:35… bé una mica menys!

Escuadró Sub 1:35

Intento que el Rafa em digui la táctica, pero res… diu que m’oblidi del Rellotge, de fet no porto ni pulsómetre… tot serán sensacions, així que a veure que surt. El moment memorable, just abans de la sortida ens trobem amb Compyans de curses i amics de Instagram com Alex Comella, Alex Coll o el company de l’hospitalet que vaig ajudar al Ironman.. un mon molt petit aquest!

Sortida… em conec el circuit pero només faig que seguir en Rafa, aquesta será la máxima… aguanta darrere d’ell i “sobretot no parlis!”… això ja em costa més. Rafa tirant, Alex Tapia i jo darrere… ja que Jordi solà decideix anar al seu aire. Km5 en 22:39 i pujant…

Rafa tirant de Alex i meu... 

Del 5 al 10, baixem el ritme, anem entre 4:30 i 4:40 pero noto que és un ritme alt, é son están les 5 pujadetes fins a la Garriga… i a moments pensó en que pillaré cacho al final… Se’ns uneis en Diego Gonzalez a la grupeta, van comentant amb en Rafa, mentre Alex i jo aguantem callats, concentrats i intentant disfrutar de tant en tant del moltíssim ambient… Arribem al Km10 a La Garriga en 46:13.

“Ara ja només queda baixar!”, “Lo més dur ja ha passat!” “Aguanta i descansa a les baixades i seguim a ritme!” son frases que va repetint el Rafa… i jo li faig cas… tampoco miro gaire el rellotge per no pensar gaire, vaig a sensacions i darrera el Diego i el Rafa. Al Tram del polígon ja veiem a Alex fer la goma… fins que al km 14 es queda… i jo, cabezón aguanto, vaig bebent de les ampolles que em va donant el Rafa i no pensó en res mes que correr, técnica, ritme, picar mans als nens, disfrutar de l’ambient. Km15 en 1:08:32 no puc calcular pero si sé que al 15,9 está el final del darrer repechon…

“Ara es quan hem de decidir que fem, fes un checking al cos i decidim si anem a pel Record o no!” em diu el Rafa… “Clar que si, anem-hi!” responc… el que queda es baixada, pero ja vaig tocadet… “fem-ho però progressiu!” li dic… just quan hem donat aquest puntet de gas més el Rafa em diu “mira, tens el Marc aquí davant!”… Amb en Marc Català tinc un pique sano fa moltissim de temps… i li vaig dir que no volia veure’l mort al camí de tornada… però una vegada més, ha pecat de desconeixer les seves forces i ha reventat… té el 1:32 a les cames però ha de coneixer millor les curses i el cap i el cos… en aquel moment “me vengo arriba”… he guanyat la nostra competi particular, però a mida que ens acosten i quan el passem i li dic “enganxat” i veig que no pot, em sap molt de greu…

llebre de 1:35' a la vista (tot i que ell anava a tirones!)

Però no tinc ni temps ni forces per pensar i a més en Rafa no em deixa!... km17 a 4:13… “Ja estem a Granollers, va!” em crida el Rafa… començo a anar fos i li dic que anem sobrats… “portem 2’ de marge” li dic. “Que va, anem justos, no pensis i apreta el cul!”… km18  a 4:10. “Va una serie de 2km!” em crida…i jo no puc més, sé que anem entre la gentada que anima a la recta final de Granollers pero no veig res, només miro a terra i corro desvocat amb poc de caure en qualsevol momento perquè les cames em fan figa. Km19 a 4:13… ja em comença a faltar aire… km20 a 4:11… que si, que ja sé que es baixada pero no puc més!... Últim km, ja ni escolto la gent, ja no sé ni com correr, ja no tinc aire, obro la boca, apretó les dents… anem a 4 i poc… “30 segons!”… veig el Crono, segueixo a pretant, algú em crida (després sabré es la Laura spà fent-me un video!)… el Rafa m’espera i em crida!... Entro a Meta en 1:34’15”… 11 segons menys que el meu record de Mataró post Ironman 2017… estic mort, em quedo 202 esbufegant… fins que m’incoporo i puc abraçar el Rafa i donar-li les Gracies, ho hem aconseguit, aquest petit repte ha estat superat!

Arribada donant-ho tot!