Hi ha un famòs
Slogan que diu “no se donde està el limite, però si que se donde no està!”..
doncs aquests cap de semana , crec que vaig arribar quasi al Límit en la meva participación
a la Burriac Extrem. Ja el nom espanta, però el tall al peu que em va impedir
fer la Burriac Atack em va picar a “probar” de fer la Extrem… Eren 28km de
muntanya amb un Desnivell de quasi 1.400 metres, però era al costat de casa i
sóc un valent!... però potser més que valent sóc un temerari, ja que em vaig
plantar a una prova duríssima, Campionat de Catalunya de Curses de Muntanya,
amb 2 entrenos a pista al meu nou equip (VO2) i amb una sortideta per muntanya
de tot just hora i mitja.
Abans de la Cursa
estaba quasi tant o més nerviòs que el dia de la Half. Vaig quedar amb el Rafa
(les fa totes!) i va manar cap a Argentona. L’Edu era baixa per una “repentina”
rampa a l’entreno de natació del
Divendres. Anem a buscar els dorsals i ens trobem amb l’altre patidor del Grup,
en Victor; i amb l’autèntic crac del running als Ibers, en Jose. Xerrades de
rigos amb coneguts i vells amics com en Carles Sole (fent de forofo
premianenc), en Flama (sempre content)… i cap al calaix de sortida, on em trobo
amb el Jose i el Ricard Cesari dels VO2… quatre ànims i a córrer!
La consigna jo la
tenia molt clara, sortir com si anés d’excursió. El Rafa diu que vindrà amb mi,
ja que ell ara té en ment la Andalucia Bike Race… però encara no hem sortit del
poble, que ja li dic “tira que jo vaig més tranquil!”… i se’n va.
Fem el tram del
poble per escalfar i a la primera pujadeta, hi han les primeres cues. Cap
problema, això será molt llarg, ja tindrem temps de demostrar qui està millor
que l’altre. Primera baixada tots en filera, xerrant amb la gent, rient,
comentant la jugada i ens plantem a la Pedrera de Can Tanu al primer
avitallament. Menjo, bec i no
m’entretinc. Baixadeta i cap a Burriac. És la primera pujada forta, que ja fa
que haguem de caminar una estoneta, però arribem a Dalt on em trobo a l’Aleix
del “Carril 1 dels VO2”... li dic que vaig bé!
La baixada de burriac és perillosa i tècnica, però la supero
sense problemas, disfrutant del recorregut, pujada a la Creu de l’Avellà… on
està la creu que no la veig!... seguim pujant el Turó dels Cirers… portem una
hora i mitja i ja caminem més que correm, per no poder i per conservar . Comencem a baixar, i tot just a 100 metres
de l’Avituallament, em torço el tormell dret!... sento un “clec” que em
fa tremolar el cos!... i no puc ni trepitjar!... ha sigut un esquinç dels
forts!... baixo com puc fins l’Avituallament i no milloro. La gent de la
organització em diu que abandoni… espero 5’ a veure si se’m passa, intento
trepitjar una mica.. em fa mal, pero m’enrecordo que en la següent pujada m’estan
esperant la Maria i la Paula… no els hi puc fer això… i decideixo sortir xino
xano amb un noi del Team Calella que m’ajuda i m’anima al llarg del Coll de
Gironella. El peu em fa mal, pero puc seguir… amb molta por, es clar!...
El subidon de la cursa arriba al Coll de Gironella, em trobo
a la Meva patidora dona i la meva filla animant-me com unes bojes. Quina
il.lusió, están amb la Laura del Victor, amb l’Edu, i el Carles i la Lina (vaya
panxa té ja!). Un petonet, i a
seguir.
Portem la meitat,
dos hores de cursa, però baixant veig que patiré, ja que el tormell dret no em
va fi i vaig amb moltíssima por!. Aquesta és una fase de la cursa en que tinc
quasi un buit a la memoria, excepte que avanço dos noies on una s’ha fotut una
nata i esta a terra, tot i que em diuen que ja han avisat a la Creu Roja. Això
encara em fa agafar mes por i concentrar-me simplement en caminar a les pujades
i no correr gaire a les baixades... però disfrutar dels boscos que tenim al
costat de casa!
Arribem al km
20... aquí és on comença de veritat la prova. El cos em diu que ja prou, les
pujades es fan llargues i dures, vas totalment sol, sense cap referència al
davant ni al darrera. Només
t’animes quan et trobes un boletaire o un punt de control. Apareixen les
primeres amagades de Rampes a l’abductor. Els kilòmetres passen més lents… però
descobreixo una font preciosa (tornaré amb la familia tot i que no se si es la
dels Castanyers o del Gabatx)… i em paro a veure…
Agrair a Adrià Triquell per penjar aquesta fantàstica foto
Es l’hora
dels Gels màgics… els he reservat fins més enllà del 20… el primer al 22, perquè
les pujades son eternes… el Segon al 25 on ja em diuen que només queda baixar !
Passo les 4
hores i em diuem que queda només la baixada... i em torno a torçar el mateix
peu per tercera vegada... aquest cop, tant fort com al primer... i només queden
2 kilometres... m’adelanten una parella (noi/noia) intetno seguirlos, però no
puc ni de cames, ni de tormell, ni de cap… estic desitjant arribar al poble…
I arribo al
poble i en la recta eterna fins a la plaça, se m’enrrampen els bessons, els
abductors, un quadriceps… i les pestanyes !!... sento la gent cridant al
fons i ja noto la meta… giro la darrera curva i allà esta la Maria i la Paula
amb el Victor i la Laura… i li faig un gest que aquesta vegada no entrare a
meta amb la peke, vaig massa mort ! (avui m’en penedeixo, he d’entrar
sempre amb ella !)… miro el rellotge, la gent m’anima i 4:19’59"… Al final entro el 366 de 374, dels últtims, però quasi 100 no han acabat!
Una salvatjada,
molt i molt dur. Massa pel poc entrenament que portava… però, una més
al sac, i una nova demostració que el meu cap i el meu cos poden amb tot !
A per la propera!
