Half Sailfish Berga 2016

Han passat 24 hores i ja he paït la cursa… i ja no estic tan enfadat!... fa 12 dies era totalment inviable que jo participés el Half Sailfish Berga 2016 després de la caiguda amb bici a 40 per hora. Aquell dia en Marc Català em va haver d’aguantar i patir… i el primer agraiment es per ell.. Aquell dia, va caure per terra tot el que había preparat, tote, les hores d’entrenament de deixar d’anar a la piscina amb les pekes, de matinar…

Han estat dos setmanes intenses on he d’agraïr l’esforç d’alguns dels inferemers/res del CAP de Premia, com en Gerard, així com la meva metge virtual la Neus Sala, a qui consultavem constantment l’evolució de les ferides, i com no, a la Maria, que amb les seves cures em van fer recuperar-me en un temps record. Planifiació dietética amb la Sandra sardina i Dijous a la tarda ja em treien els punts i per tant aniria a Berga.

Hi aniria igualment ja que es presentava el cap de setmana com un “finde” especial amb els companys VO2. Fins a 21 companys de l’equip farien la cursa. Dissabte tots cap amunt a trobar-nos a l’hotel, anar a dinar amb les famílies i els nens, i per la tarda cap al llac a deixar les bicis.

Un petit passeig per disfrutar dels amics i companys de l’equip i cap a sopar ben aviat ja que l’endemà haviem de matinar. 

Sona el despertador a les 4:50, en 10 minuts ja estic abaix esmorzant y els VO2 compartim sòn, mandra, nervis, tensió i anem a deixar la bossa a la T2. El box és just davant l’hotel, però en 5’ comprovem que fa molt de fred. Anem a l’autobús que ens portarà fins al Pantà de la Baells. 

Un cop allà, segueix el fred, que convinem amb les bromes, els nervis i les ganes de competir. Darrers comentaris, darrers consells als debutants Marc Català, Raúl Estévez, Alexis, Pol, Jordi Mañé… i baixem cap a la rampa que ens porta l’aigua. Estem a 5ºC i veiem com del llac surt fum…no sospitavem que en posar els peus dintre comprovariem que s’estava millor dintre que fora. L’aigua està a 20 graus i semblava un jacuzzi. Ens ajuntem un grupet a mig cap enrere, tot esperant la sortida i mentre parlem fan el compte enrere i Sortida.

La meva intenció era fer 40 minuts, el mateix temps que l’any passat. La Natació es converteix en un tràmit. Em poso a un ritme constant fins arribar al pont. Girem les boies i, com l’any passat, en la tornada torno a veure un altre cop la sortida del sol per dalt de les muntanyes… un paisatge meravellós que em distreu! Arribem a la darrera boia. Últims 500 metres, on torno a aplicar la tècnica de contar braçades per metre i em distru, ja que vaig descontant!... Sortim de l’aigua per les pedres, tot i tenir la rampa a 5 metres més a l’esquerra, es el que té anar com “borregus”. Miro el rellotge i porto 39’, estic content, però de cop m’estra una Rampa a l’Isqui Esquerre…i per tant he de fer la pujada caminant per recuperar.

La T1 la faig com sempre molt lenta, sense presses, veig que surt en Ruben i en Mañé… a aquests els pillaré… menjo mig platan i arrenco amb la bici amb calma. Fa molt de fred i vull recuperar sensacions. La mevaintenció es fer 3h. com l’any passat. Abans de la caiguda estaba molt bé en vbici, pero no vull arriscar, no sé quines cames tindré.

Ja sortint del llac avanço a en Mañé. La primera volta la faig de reconeixement tot i que el circuit ja em sona molt de l’any passat. Se’m fa l’arribada a Puig-reig més rápida i la primera pujada la faig a ritme alegre. No tinc bones sensacions. El meu cos i el meu cap estan cansats. Tinc una sensació d’aplome i el cap va pensant que encara queda una segona volta i la mitja marató…”malament si ja tenim aquests pensaments!”

La baixada fins a berga la faig amb moltíssima por i lent ja que tinc la caiguda encara massa fresca. Arribem a la Rotonda de Berga i allà están les incondicionals Suporters.

A la segona volta intento mantenir el ritme, després comprobo per temps que vaig una miqueta mes lent. Vull ser conservador, adelanto a en Canals, que va fotut del ronyó i en Romea, s’ha lesionat i no abandonarà. Vaig fent els meus càlculs de temps: que si 20 minuts fins Puigreig, 40 minuts de pujada i 20 minuts de baixada fins arribar a la pujada final de berga. Em sorprèn que no he enganxat a en Monmany, aquest està més fort del que diu.

Em poso les bambes i 20,7 km pel davant. Les primeres sensacions són dolentes: mal als peus i les cames no arrenquen. Gel cada 30’, beure aigua i vaig a 5’30”. Intento agafar ritmet, esperant que millorin les sensacions, però els constants desnivells del circuit i el mal als peus fa que tot i anar passant kilòmetres, les sensacions no milloren. De fet, empitjoren. Em salva que com som tants VO2, em van animant constanment, també els coneguts com en Jordi Molins, en Marc Ferrer, en Gomar, en Rovira, l’Edu… però avui no soc jo qui anima i riu, avui sóc jo qui pateix. Prenc com a referencia en Cesari i en Marc Català, els porto a 5’, ja que en Mañé, que té un gran correr ja m’ha passat. Darrera, l’Ori patint i en Raul Estévez que va alegre i sobrat com qui va de passeig.

Passo par la Rambla de Meta i em queixo a la Maria, la segona volta se’m fa dura, els meus ritmes han baxat a 6’… quin mal als peus, no puc correr, he de parar als avituallaments. Encaro la 3ª. volta, veient com el circuit es buida. Anar fins a la Valldan se’m fa una eternitat. No retallo a en Marc i en Cesari que també van fosos. En canvi en Raúl Estévez em passa a la tornada. Va a 4’50”… els entrenaments per l’Ironman Calella tenen els seus resultats.

Passo per davant de la Meta on está la Maria i les Nenes. He calculat que son 5 minuts ‘anar i 5 de tornar i ja entrem. He seguit per elles, per les nenes, que porten tot el dia allà aguantant el tipus per veure el seu pare fer una cursa… em salten les llágrimes… em poso a plorar com un nen amagat sota la gorra i les ulleres. Darrer gir i ja només queda tornar. Els ànims de la gent valen un imperi, de tots!... darrers metres, la Maria corre al meu costat i a la recta de meta ens donen a la Paula i la Laia… miro el rellotge i faré Sub6 pels pèls… però tornarem a entrar els 4 junts!... aquesta es la gran recompensa!

Un cop a meta, conec l’Abel de la Sailfish Berga que es sorprèn que hagi fet la cursa després de la trompada. Vaig als metges a curar-me la ferida dels Punts… Estic molt contents per un cantó perquè torno a ser finisher, però estic enfadat perquè comptava amb fer menys temps. Però ara en fred, he fet el que pensaba fer a l’aigua. He fet 4’ mes a la bici, per les 2 setmanes de parón i per la por a les baixades. He fet 15’ més al running, que és el meu taló d’aquiles, per falta d’entrenament, perquè em fan mals les plantes (aquesta semana veurem que tinc)… el cape m diu que no faré mai més una cursa d’aquestes… avui, ja estic pensant quan será la propera!