No hi ha paraules per explicar-ho, per molt que repeteixi, per molt que insisteixi, per molts adjectius que posi, lo del Triatló de Zarautz es unaltre Nivell. És la organització de la cursa, és el Lloc, són els paisatges, és la gent, són els anims, és la duresa, és el clima, és la gastronomía… i així podría estar anomenant tots i cadascún dels detalls, sensacions i moments que es viuen qua nets participant del Zarautzko Triatloia…
Cada any fas una aposta el día de la inscripció per veure
si ets un dels 750 afortunats de tenir dorsal a la Triatló Degana a l’Estat i
poder fer els 3.000m nedant de Getaria a Zarautz, fer els 80km de bicicleta amb
les típiques rampes basques i fer els 21km corrents entre els ànims de amics,
coneguts, companys i públic…
Aquesta era la meva 3ª. Participació després de 2017 i 2018.
Aquest cop, pujem la María i jo sols, ja que una de les nenes te Campionat de
Natació a València i l’altra la vam col.locar amb els avis, per donar cantxa a
la Maria a poder disfrutar ‘planament’ del finde sense haber d’estar amb les
nenes tot el día. Pujem a Zarautz divendres i compartim pis amb Ruben+novia i
amb en Pol Badia. Al llarg del día anem desenbarcant els 20 VO2TEAM que hi participem… i
això que algún s’ha quedat sense poder venir…
Arribada a Zaratutz, deixem les coses al pis i anem a buscar el Dorsal.. Després, quedo amb Lluis i Manel per fer urna petita activació, una volteta de 25’ al trote. Dutxeta i cap a la Pizzeria on hem quedat tots per sopar. Com sempre, les proves al nord et permeten no apurar, ja que la cursa es fa en dissabte i a un horari ideal, les 14h… així, la nit abans pots anar a sopar sense patir. També al Mati t’ho pots pendre amb molta més calma. Llevar-te sense matinar, esmorzar fent una volteta pel poble, anar a boxes a deixar la bici sense son ni presses… i cap a les 12, anar altre cop al pis per fer un dinar Triatleta: arròs amb ou i tonyina.
A les 13h agafem l’autobús que ens porta cap a Getaria.
Coincidim amb Ruben del Trimas9, amb qui tinc el repte particular de no
tornar a deixar-me guanyar com a Peñiscola!... Anem Gonzalo i jo al bús, pteme la xerrada, petits consells i smalt talks propis dels nervis pre-cursa. Avui estic una mica
més nerviòs que a Peñiscola, pero després de 16 Halfs, molt menys nerviòs que altres
anys.
L'aigua es el que més impressiona a Zarautz. Arribem a Getaria, foto d’equip, petit escalfament i cap a la sortida. El mar, diuen, està mogudet… Em poso al mig, ja tindré temps de agafar el meu lloc. Sortida, 750 tios a l’aigua de cop... escuma, onades, peus, cops, mans picant, aigua dintre de les ulleres… aixeco el cap, no veig res… neda, neda, neda, que ja s’estirarà!… però arribar a la primera boia a Zarautz es llarg… 800m… i encara estas envoltat de gent i sense agafar rimte. Gir i, de coop, estas sòl. Totalment sòl enmig del Cantàbric. “On está la gent!” Com respiro a l’esquerra veig l’horitzó i no la costa, i veig gent nedant més endins. Aixeco el cap i crec que vaig recte, son ells, que com cada any, van massa endins. I neda, neda, neda.... intenta mirar davant i seguir on has d’anar ja que ente les onades altes i la foscor per que esta nuvolat, no es veu res. Fosc al fons, sol al mar, concentració i anar remant. El rellotge va vibrant, passes l’ecuador en 26 minuts, així que com a mínim, entraré al tall, que es el que sempre em preocupa. La segona boia enganya, ja que no es la definitiva, has d’anar en diagonal a buscar la tercera, entre algues i canoes de la organització.
El tram final es fa llarg, ja que veus la platja, pero no
s’acosta mai. Els edificis son lluny i tens la sensación de no avançar… ja queda
menys!... i de cop, a 300m de la costa… patapum!... una mega onada em passa per
sobre, em fa una revolcada que quasi em treu les ulleres… es el Trencant de la
costa típiuc de Zarautz, pero avui, ambo nades grosses. De la Revolcada m’ha
agafat una Rampa al Isquio… keep Calm. Nedo mirant de reüll quan venen les
onades i, o surfejar-les o baixar per sota… Arribo a la costa, tots sortim mig
marejats. Faig 55’53” temps oficial (el 440)… allá està la Maria Cridant-me…
A boxes em lio una mica, perdo 30” buscan la bici, sec, em trec el neoprè, faig broma amb l’arbitre i amb un fotógraf. No tinc pressa que això és llarg. Sortida de boxes molt llarga i a rodar.
La bici d’aquest any no te el Muro de Aia al final del Recorregut, sinó que ens han posat l'Infern de San Blas al Mig. Pel que diuen, San Blas es més dur, així que em prenc la Pujada a Meaga amb calma. Vull fer una bici bona pero sense pasar-me. És una volta de 30km que ja me la conec, pujar i baixar Meaga, rodar per dintre entre el Sube-baja de l’interior (no hi ha res pla) amb un asfalt trencat, per tornar desde Zumaia per la carretera de la Costa per Getaria fins Zarautz. I com sempre, gentada animant, gent a tot arreu, a cada poble, a cada creuament, a cada curva... animant-te pel teu nom!…”Aupa Ricard!”,”Oso Ondo!”… Faig la primera Volta en poc més d’una hora, a 30,6kmh de mitja… Pillo a Fernando Pruñonosa arribant a Getaria.
Segona Pujada a Meaga, aquest cop m’ho prenc amb més calma,
em serveix per anar mirant a la baixada (aquest cop ens creuem) els companys de
l’equip i anar veient tant la classificació com el temps que em porten… A la
baixada recuperar cames, ja que la següent pujada es el temut San Blas.
Arribada a San Blas, rotonda i 'rampote' plè de gent. Allá està la Maria i el Ruben animant. Faig la broma d'anar fumant a l’inici, però en pasar per davant d’ells, ja veig que s’ha acabat la broma… Passadís entre la gentada com si fòs un corredor del Tour de França. Animació brutal i no tens manera de parar, però el 'rampote' es dur… busco amb la mirada on acaba… pedal, pedal, i arribo al descansillo. Un cop allá, tinc la sort d’anar amb un corredor de l’equip de Zarautz, un veterà que em recomana que no gastui res fins a dalt de tot. Així fem, hi ha petites rampes dures de 200m seguides de descansos… Em trobo animant Roger Rabassa i compañía també… i el corredor local m’avisa… “a partir de aquella Curva el Infierno hasta arriba!”…. i TELA… una recta llarguíssima que s’empina, veig gent caminant, asfalt trencat, passo corredors que fan esses!... crido perque s’apartin, perquè vas al límit de caure de cantó per no avançar… i sento “Ricky Cabron, estas molt Fort!”… és el Ruben del Trimas9, l’he passat i ni l’he vist, perquè només miro a terra i apreto les dents…. Alguns espectadors empenyen algun ciclista a punt de caure… paella final, veig el cim… apretaaaaa!.... i arribo a dalt sense cames, sense alè, pero ni m’he baixat ni m’han emputxat… repte assolit!.... biaxada i a fer la Volta altre cop per interior i tornada per la Costa.
Ja vaig més cansat, pillo a l’Erola!... faig la broma “El
meu repte era que no em guanyéssis, ara que t’he pillat ja estic més
tranquil!”… l’animo, és el seu debut i ho está fent genial, i segueixo. Ens
comença a ploure, i a la part rodadora tenim el vent de cara… “algo mes? No ens
dona tregua?!”… Em dedico a seguir menjant i bebent i a guardar cames per el
correr!.
Arribo a Boxes, allá els crits de la Maria i Supporters es brutal!... i la gentada animant al llarg de les 2h54’20” que he fet de bike (el 401).
Tansició, aquest cop millor. Broma amb el fotógraf d’abans
que em fa les fotos genials pel postureig i a correr!
El Run de Zarautz ja me’l conec bastant, tinc 1:53' i 1:48' així que la meva intenció es agafar un ritme crucero constant, cómode i a veure que surt. L’inici surts del passeig, paro al primer avituallament a beure tranquilament i a fer la Primera entrada al Poble. És el gran moment magic de la cursa, entrar entre la gent, cridant-te pel teu nom, picant mans amb els nens, com si fóssis a un estadi de futbol. A la curva abns de la zona de Meta está la Maria… Em paro a Fer-li un petó entre els “oooh!!” de la gent.
Sense voler fas
els 2 primers km volant i surts a la llarga recta de la via del tren. Allà és
on toca estabilitzar el ritme. Tinc 'Flato' i em costa respirar. Vaig a
5:10/5:15, el ritme cómode, passo pel 2n avituallament, paro a veure, segueixen
els anims de colles de joves, el bar dels borratxos, families senceres, avis… i
tots animant-te pel teu nom!... Brutal!... la zona del parc que ens porta al
final del golf i la tornada per les fustes és on costa més i has de tirar de cap.
Km5 en 26’26”.
El Flato creix, m’adelanta l’Erola… oju!… que no em pot treure més de 10’ o em guanyarà!... em passa en Marc Clotet i li faig la broma de sempre "que aixequi els genolls!"… aquest nen está molt fort, amb 19 anys farà el 41 de la General en una cursa plena de Pros.
Tornada a Entrar al Poble, a la gentada i a volar entre la gent. Torno a veure a la Maria abans de meta… Torno a parar a fer un petó!... Entro a la Segona Volta, la més dura. El meu ritme, en conmptes de mantener-se ha baixat… 54’09” al km 10. No puc acelerar pel flato i perquè això és llarg i no vull petar com vaig fer a Peñiscola, vull ser constant. M’he posat el rellotge en pulsacions i no passo de 155-156…
Intento evadir-me disfrutant de cada persona del public, del paissatge de correr per un circuit revirat però molt variat amb parts de bosc, parts de passeig, parts de fusta, parts de carrers amb gent. Em passa l’Eloi poc abans. Sempre em passa al mateix lloc, just quan ell ha d’entrar a Meta. Está molt fort i li dic que té a l’Erola just davant. Arribo altre cop al Poble, Animo jo a una noia local que ja entra a Meta i em diu “va, llévame a Meta!” al que li contesto, “A mi me queda una vuelta, así que pasa tu delante que te van a animar mas!”…
Darrer pas per on és la Maria…. “En un rato vuelvo!” li
crido, entre el riure de la gent del voltant…. Ara si, es la Darrera volta,
aquesta es per disfrutar, Km15 en 1:22’18”… ja no m’importa el temps que faré,
el que si sé és que em prenc el darrer gel i intento acelerar una mica. Saludo a
tots i cadascun dels voluntaris i els agraeixo la seva feina, els seus anims… “ya
no passo mas por aquí, eh!” li dic a un parell… Tinc la sensación que per molt
que apreti, no pujo el ritme i assobre tinc amago de rampes a bessons; així que el meu cap es dedica a disfrutar, per si
mai més puc tornar a fer aquesta cursa… tot i que espero tornar aviat!...
Darrer avituallament. Agafo aigua, agafo aire. I torno a entrar al Poble. Km20
en 1:51’19”… Ara si, a la plaça de l’Orquestra sóc jo qui anima la gent i sembla
un estadi de futbol, tothom cridant… entro a recta de Meta, busco la Maria, intento fer
un petit ball i m’acosto a fer-li un petó…”Aquesta cursa te la dedico a tu, t’Estimo!”…
i entro a Meta en 5:50’40” i fent una mitja de 1:54’25”… el 429… Possició final
el 421 de mes de 700 participants… podría haber corregut millor, pero també
pitjor!...
He disfrutat com un enano, tot i la Mar brava he fet mateix temps de sempre. A la bici, exigent, m’he portat bé i al Run no he petat. L’Erola no m’ha guanyat i el Ruben del Masnou tampoc!... M’ho he passat pipa i m’han animat durant quasi 6h… que mes puc demanar!... doncs si, hi ha més… després de la cursa, en fer-se en dissabte, dutxeta i a fer pintxos i cubateo als bars del passeig amb els companys de l’equip fins les 2:30 de la Matinada!!!... un complert!
Ara toca descansar, fer familia, fer estiu i buscar objectius per la Tardor!
