Triatló de Zaratuz 2022

No hi ha paraules per explicar-ho, per molt que repeteixi, per molt que insisteixi, per molts adjectius que posi, lo del Triatló de Zarautz es unaltre Nivell. És la organització de la cursa, és el Lloc, són els paisatges, és la gent, són els anims, és la duresa, és el clima, és la gastronomía… i així podría estar anomenant tots i cadascún dels detalls, sensacions i moments que es viuen qua nets participant del Zarautzko Triatloia…

Cada any fas una aposta el día de la inscripció per veure si ets un dels 750 afortunats de tenir dorsal a la Triatló Degana a l’Estat i poder fer els 3.000m nedant de Getaria a Zarautz, fer els 80km de bicicleta amb les típiques rampes basques i fer els 21km corrents entre els ànims de amics, coneguts, companys i públic…

Aquesta era la meva 3ª. Participació després de 2017 i 2018. Aquest cop, pujem la María i jo sols, ja que una de les nenes te Campionat de Natació a València i l’altra la vam col.locar amb els avis, per donar cantxa a la Maria a poder disfrutar ‘planament’ del finde sense haber d’estar amb les nenes tot el día. Pujem a Zarautz divendres i compartim pis amb Ruben+novia i amb en Pol Badia. Al llarg del día anem desenbarcant els 20 VO2TEAM que hi participem… i això que algún s’ha quedat sense poder venir…

Arribada a Zaratutz, deixem les coses al pis i anem a buscar el Dorsal.. Després, quedo amb Lluis i Manel per fer urna petita activació, una volteta de 25’ al trote. Dutxeta i cap a la Pizzeria on hem quedat tots per sopar. Com sempre, les proves al nord et permeten no apurar, ja que la cursa es fa en dissabte i a un horari ideal, les 14h… així, la nit abans pots anar a sopar sense patir. També al Mati t’ho pots pendre amb molta més calma. Llevar-te sense matinar, esmorzar fent una volteta pel poble, anar a boxes a deixar la bici sense son ni presses… i cap a les 12, anar altre cop al pis per fer un dinar Triatleta: arròs amb ou i tonyina.

A les 13h agafem l’autobús que ens porta cap a Getaria. Coincidim amb Ruben del Trimas9, amb qui tinc el repte particular de no tornar a deixar-me guanyar com a Peñiscola!... Anem Gonzalo i jo al bús, pteme la xerrada, petits consells i smalt talks propis dels nervis pre-cursa. Avui estic una mica més nerviòs que a Peñiscola, pero després de 16 Halfs, molt menys nerviòs que altres anys.

L'aigua es el que més impressiona a Zarautz. Arribem a Getaria, foto d’equip, petit escalfament i cap a la sortida. El mar, diuen, està mogudet… Em poso al mig, ja tindré temps de agafar el meu lloc. Sortida, 750 tios a l’aigua de cop... escuma, onades, peus, cops, mans picant, aigua dintre de les ulleres… aixeco el cap, no veig res… neda, neda, neda, que ja s’estirarà!… però arribar a la primera boia a Zarautz es llarg… 800m… i encara estas envoltat de gent i sense agafar rimte. Gir i, de coop, estas sòl. Totalment sòl enmig del Cantàbric. “On está la gent!” Com respiro a l’esquerra veig l’horitzó i no la costa, i veig gent nedant més endins. Aixeco el cap i crec que vaig recte, son ells, que com cada any, van massa endins. I neda, neda, neda.... intenta mirar davant i seguir on has d’anar ja que ente les onades altes i la foscor per que esta nuvolat, no es veu res. Fosc al fons, sol al mar, concentració i anar remant. El rellotge va vibrant, passes l’ecuador en 26 minuts, així que com a mínim, entraré al tall, que es el que sempre em preocupa. La segona boia enganya, ja que no es la definitiva, has d’anar en diagonal a buscar la tercera, entre algues i canoes de la organització.

El tram final es fa llarg, ja que veus la platja, pero no s’acosta mai. Els edificis son lluny i tens la sensación de no avançar… ja queda menys!... i de cop, a 300m de la costa… patapum!... una mega onada em passa per sobre, em fa una revolcada que quasi em treu les ulleres… es el Trencant de la costa típiuc de Zarautz, pero avui, ambo nades grosses. De la Revolcada m’ha agafat una Rampa al Isquio… keep Calm. Nedo mirant de reüll quan venen les onades i, o surfejar-les o baixar per sota… Arribo a la costa, tots sortim mig marejats. Faig 55’53” temps oficial (el 440)… allá està la Maria Cridant-me…

A boxes em lio una mica, perdo 30” buscan la bici, sec, em trec el neoprè, faig broma amb l’arbitre i amb un fotógraf. No tinc pressa que això és llarg. Sortida de boxes molt llarga i a rodar.

La bici d’aquest any no te el Muro de Aia al final del Recorregut, sinó que ens han posat l'Infern de San Blas al Mig. Pel que diuen, San Blas es més dur, així que em prenc la Pujada a Meaga amb calma. Vull fer una bici bona pero sense pasar-me. És una volta de 30km que ja me la conec, pujar i baixar Meaga, rodar per dintre entre el Sube-baja de l’interior (no hi ha res pla) amb un asfalt trencat, per tornar desde Zumaia per la carretera de la Costa per Getaria fins Zarautz. I com sempre, gentada animant, gent a tot arreu, a cada poble, a cada creuament, a cada curva... animant-te pel teu nom!…”Aupa Ricard!”,”Oso Ondo!”… Faig la primera Volta en poc més d’una hora, a 30,6kmh de mitja… Pillo a Fernando Pruñonosa arribant a Getaria.

Segona Pujada a Meaga, aquest cop m’ho prenc amb més calma, em serveix per anar mirant a la baixada (aquest cop ens creuem) els companys de l’equip i anar veient tant la classificació com el temps que em porten… A la baixada recuperar cames, ja que la següent pujada es el temut San Blas.

Arribada a San Blas, rotonda i 'rampote' plè de gent. Allá està la Maria i el Ruben animant. Faig la broma d'anar fumant a l’inici, però en pasar per davant d’ells, ja veig que s’ha acabat la broma… Passadís entre la gentada com si fòs un corredor del Tour de França. Animació brutal i no tens manera de parar, però el 'rampote' es dur… busco amb la mirada on acaba… pedal, pedal, i arribo al descansillo. Un cop allá, tinc la sort d’anar amb un corredor de l’equip de Zarautz, un veterà que em recomana que no gastui res fins a dalt de tot. Així fem, hi ha petites rampes dures de 200m seguides de descansos… Em trobo animant Roger Rabassa i compañía també… i el corredor local m’avisa… “a partir de aquella Curva el Infierno hasta arriba!”…. i TELA… una recta llarguíssima que s’empina, veig gent caminant, asfalt trencat, passo corredors que fan esses!... crido perque s’apartin, perquè vas al límit de caure de cantó per no avançar… i sento “Ricky Cabron, estas molt Fort!”… és el Ruben del Trimas9, l’he passat i ni l’he vist, perquè només miro a terra i apreto les dents…. Alguns espectadors empenyen algun ciclista a punt de caure… paella final, veig el cim… apretaaaaa!.... i arribo a dalt sense cames, sense alè, pero ni m’he baixat ni m’han emputxat… repte assolit!.... biaxada i a fer la Volta altre cop per interior i tornada per la Costa.

Ja vaig més cansat, pillo a l’Erola!... faig la broma “El meu repte era que no em guanyéssis, ara que t’he pillat ja estic més tranquil!”… l’animo, és el seu debut i ho está fent genial, i segueixo. Ens comença a ploure, i a la part rodadora tenim el vent de cara… “algo mes? No ens dona tregua?!”… Em dedico a seguir menjant i bebent i a guardar cames per el correr!.

Arribo a Boxes, allá els crits de la Maria i Supporters es brutal!... i la gentada animant al llarg de les 2h54’20” que he fet de bike (el 401).

Tansició, aquest cop millor. Broma amb el fotógraf d’abans que em fa les fotos genials pel postureig i a correr!

El Run de Zarautz ja me’l conec bastant, tinc 1:53' i 1:48' així que la meva intenció es agafar un ritme crucero constant, cómode i a veure que surt. L’inici surts del passeig, paro al primer avituallament a beure tranquilament i a fer la Primera entrada al Poble. És el gran moment magic de la cursa, entrar entre la gent, cridant-te pel teu nom, picant mans amb els nens, com si fóssis a un estadi de futbol. A la curva abns de la zona de Meta está la Maria… Em paro a Fer-li un petó entre els “oooh!!” de la gent. 

Sense voler fas els 2 primers km volant i surts a la llarga recta de la via del tren. Allà és on toca estabilitzar el ritme. Tinc 'Flato' i em costa respirar. Vaig a 5:10/5:15, el ritme cómode, passo pel 2n avituallament, paro a veure, segueixen els anims de colles de joves, el bar dels borratxos, families senceres, avis… i tots animant-te pel teu nom!... Brutal!... la zona del parc que ens porta al final del golf i la tornada per les fustes és on costa més i has de tirar de cap. Km5 en 26’26”.

El Flato creix, m’adelanta l’Erola… oju!… que no em pot treure més de 10’ o em guanyarà!... em passa en Marc Clotet i li faig la broma de sempre "que aixequi els genolls!"… aquest nen está molt fort, amb 19 anys farà el 41 de la General en una cursa plena de Pros.

Tornada a Entrar al Poble, a la gentada i a volar entre la gent. Torno a veure a la Maria abans de meta… Torno a parar a fer un petó!... Entro a la Segona Volta, la més dura. El meu ritme, en conmptes de mantener-se ha baixat… 54’09” al km 10. No puc acelerar pel flato i perquè això és llarg i no vull petar com vaig fer a Peñiscola, vull ser constant. M’he posat el rellotge en pulsacions i no passo de 155-156…

Intento evadir-me disfrutant de cada persona del public, del paissatge de correr per un circuit revirat però molt variat amb parts de bosc, parts de passeig, parts de fusta, parts de carrers amb gent. Em passa l’Eloi poc abans. Sempre em passa al mateix lloc, just quan ell ha d’entrar a Meta. Está molt fort i li dic que té a l’Erola just davant. Arribo altre cop al Poble, Animo jo a una noia local que ja entra a Meta i em diu “va, llévame a Meta!” al que li contesto, “A mi me queda una vuelta, así que pasa tu delante que te van a animar mas!”…

  

Darrer pas per on és la Maria…. “En un rato vuelvo!” li crido, entre el riure de la gent del voltant…. Ara si, es la Darrera volta, aquesta es per disfrutar, Km15 en 1:22’18”… ja no m’importa el temps que faré, el que si sé és que em prenc el darrer gel i intento acelerar una mica. Saludo a tots i cadascun dels voluntaris i els agraeixo la seva feina, els seus anims… “ya no passo mas por aquí, eh!” li dic a un parell… Tinc la sensación que per molt que apreti, no pujo el ritme i assobre tinc amago de rampes a bessons; així que el meu cap es dedica a disfrutar, per si mai més puc tornar a fer aquesta cursa… tot i que espero tornar aviat!... Darrer avituallament. Agafo aigua, agafo aire. I torno a entrar al Poble. Km20 en 1:51’19”… Ara si, a la plaça de l’Orquestra sóc jo qui anima la gent i sembla un estadi de futbol, tothom cridant… entro a recta de Meta, busco la Maria, intento fer un petit ball i m’acosto a fer-li un petó…”Aquesta cursa te la dedico a tu, t’Estimo!”… i entro a Meta en 5:50’40” i fent una mitja de 1:54’25”… el 429… Possició final el 421 de mes de 700 participants… podría haber corregut millor, pero també pitjor!...

He disfrutat com un enano, tot i la Mar brava he fet mateix temps de sempre. A la bici, exigent, m’he portat bé i al Run no he petat. L’Erola no m’ha guanyat i el Ruben del Masnou tampoc!... M’ho he passat pipa i m’han animat durant quasi 6h… que mes puc demanar!... doncs si, hi ha més… després de la cursa, en fer-se en dissabte, dutxeta i a fer pintxos i cubateo als bars del passeig amb els companys de l’equip fins les 2:30 de la Matinada!!!... un complert!

Ara toca descansar, fer familia, fer estiu i buscar objectius per la Tardor!

Zarautzko Triatloia 2018

la family al complet...

No hi ha res com Zarautz. Ja puc dir que porto uns anys en això i començo a ser un veterà i res com el Triatló de Mitja Distancia de Zarautz. Es resumeix en un Swim de 3.000 metres lluitant per entrar al temps de tall; una bici exigent amb paisatges preciosos que et demana un esforç extra acabant amb rampes de mes del 20% a Aia i Txurruka; per acabar amb un Run impressionant entre els anims de la gent… Si a això li sumes anar amb la familia i conviure amb els Companys del VO2Team… genial!... La cirereta: fer un triatló de somni, baixant 29’ el temps de l‘any passat i disfrutant com un enano!

Tot comença dijous, enguany, vam voler allargar el cap de semana i vam agafar festa la Maria i jo ja vam pujar Dijous amb les nenes. La pallissa de cotxe ha de ser compensada amb un parell de dies de tranquilitat i turisme. A l’hora de dinar ja erem per Zarautz. Dinar al Passeig, mentre les nenes es remullen els peus i juguen amb la sorra. Per la tarda, passeig de parc en parc tranquil.lament, sense preses. I al vespre, anar a Sopar de Pinxos… Divendres despertar-se sense agoviament, tornar a pasejar, tornar a parcs, tornar a la platja… Tranquilitat i familia, tot esperant el que vindrà per la tarda.

foto obligada a Zarautz

signatura dels participants...

la millor supporter...

Els de l’equip comencen a arribar, Victor amb les nenes, Ruben amb Babsi i Lai, Gonzalo, Marc i Maymí… anem a dinar i després a descansar una estona. A les 17:15 el Victor i jo som els únics que anirem a córrer per fer activació, ja que la resta volen anar a fer una volteta en bici. Fem 25’ suaus, fa calor, pero diuen demà canviarà el dia. Dutxeta i cap a la carpa, on recollim el dorsal i anem a fer una mica el postureo. Allà conec el gran Ion Zugasti, fotògraf basc que conec de les Xarxes social i per fi ens coneixem en persona. També tinc temps per acostar-me tot tímid a saludar a la Judith Corachan (el meu amic i company de feina Oscar Pastor “Bichopalo” ara entrena molt amb ella) i li comento que vaig ser jo qui vaig liar el Bichopalo als triatlons i comentem el nou circuit de bici. Busquem un lloc per sopar un grupet, on l'Alex Tapia i la Laura ja s’han incorporat al grup, i després cap a l’Hotel a descansar.

les nostres fans...

Victor Pérez #contigoempezotodo

El Dia de la cursa es fa més llarg ja que la prova no comença fins a les 14:15, el que fa que puguis aixecar-te per esmorzar sense presa, petar la xerrada amb els companys... pero la tensió ja va en augment. A les 11, dinar d'Arròs amb tonyina i ja cap al Box a portar les coses… Deixem tot amb el dubte del dia que farà, ja que és nuvol i amenaça pluja... i cap al Bus que ens ha de portar a Guetaria. Allà ens trobem tots els VO2 a la platja i seguim intentant apaivagar els nervis. També em trobo el gran Marc Ferrer (el guanyador de la peli de 100METROS, un crack) i ens posem al dia i destensionem…queda poc per la sortida, foto d’equip, 5’ d’escalfament i cap al calaix de sortida.

gran participació dels VO2 TEAM

SWIM: 3.000m de Guetaria a Zarautz… surto com sempre al darrere i a la dreta per anar a buscar la primera Boia. Enguany tenim 1h05’ de temps de tall. Comença a ploure just en començar. El Rellotge no em marca la distacia i això m’amoïna per no saber quant porto, pero el temps si em serveix de guía. 

Al Girar la Boia, no veig la segona, però si que veig que com l’any passat la gent va molt endins. Decideixo pendre de referencia la punta de les roques i allà vaig. És un tram llarg, molt llarg… vas fent, vaig molt sol, la mar no está picada i corrent a favor… tens temps de pensar en moltes coses per evadir-te pero sense perdre les roques de vista. Passo la segona Boia i es veu la tercera lluny, pero es veu… seguixo fent, xino xano, no aniré sobrat pero entrare al tall. 

Gir de la Tercera Boia ja veient la Carpa Blanca i la platja… encara queda un troç, però les onades ajuden a moments, surfejant-les… l’únic moment crític és quan, amb quasi 1h de natació al cos, notes que la Marea, que està de retirada, no et deixa sortir de l’aigua… costa però al final entro a boxes en 56’53” …

BIKE: El circuit enguany ha canviat, no farem la carretera de la costa per obres, es fan uns girs interiors després del Port de Meaga, el qual hem de pujar 4 vegades (2 per cada vessant), el que suposat més desnivell. Ha parat de ploure pero esta tot moll… El meu objectiu confessat es atrapar al Ruben i treure-li distancia perquè no em pilli al Run. Però no vull anar massa fort, el regal final de Zarautz s'ha de tenir en compte sempre. Tot i així, no vaig de passeig com l’any passat. Baixant el primer port ja pillo en Ruben. Els trams d’enllaç serveixen per anar saludant als companys del VO2 Team i veure referencies. Victor a 9’, Marc a 8’, Gonzalo a 5’ … Segon Port, xino xano, ja no em pssa gent, i en canvi, jo si vaig passant algú… i primera baixada a Zarautz per veure l’ambientazo i saludar a la family… altre cop amunt Meaga, avall, enllaç i tornada. Les distàncies mes o menys es mantenen però em trobo còmode tot i que els trams interns d'enllaç, un contstant sube baja i amb asfalt molt trencat, no m'acaben de fer el pes!… 

Alegre a la Bike... com sempre!

Passo per Zarautz i em creuo amb Judith Corachan que ja entra a Box amb Raña just darrera… queden 18km… els més durs… anar fins a Aia i Txurruka. Pillo en Gonzalo just abans d'arribar a la rampa de Aia. No va fi!... Arriben els trams del 20% de Aia i tinc una sensació molt extranya: la gent va clavada, no es pot posar dreta perque els hi rellisca la roda amb el terra mullat, en canvi jo, vaig fent sense patir en excés, es dur, pero vaig convinant anar sentat i anar dret, i pujo bé… més bé del que m’espero… fins i tot comentant la jugada amb altres participants… Rampa 1, descans, ara ve unaltre rampa… trobo en Sergio (amic del Victor) amb problemes i caminant… i jo segueixo fins a completar la pujada alegre…

pujant el Muro de Aia!

La baixada mullada la faig amb molt calma. És un enllaç per Orio fins al regalet final, la rampa de Txurruka… unaltre cop trams de més del 20%... però unaltre cop adelanto a gent comentant la jugada, entre els ànims del públic… estic molt bé i em dona encara més fonça i confiança!... Baixada fins al poble per arribar a boxes en 2:54’54”… 20’ menys que l’any passat!

RUN: A veure que toca avui, després de les grans sensacions de fa 2 setmanes a Empuriabrava… L’inici és per no mirar el rellotge, entres al casc Antic de Zarautz entre la gentada… m’adelanta Gustavo Rodriguez (el guanyador masculi que entra ja a meta) , l’ambient és espectacular. Veig a la Maria i les Nenes just abans d’etrar al mític carrer de Zarautz plè de gent… m’emociono… se’m posa la pell de gallina… és una sensació indescriptible!... no corres, levites! ...somrius, crides, animes a la gent, criden el teu nom.. passes per meta… comencen les 3 voltes… surto del casc antic amb la recta de la via del tren i miro el rellotge… vaig a 5’10” i vaig còmode… decideixo anar a Aquesta Sensació, que es bona… sigui el ritme que sigui… Em passa Alex Sanz de l’equip, em dobla, va comode, faig broma amb ell! … i vaig fent… Passo per l’habituallament del Parc i sempre paro a veure aigua caminant… res, 10 metres, oxigen i aigua i tornem-hi… em conec el circuit, passem el Bar dels Borratxos que animent moltissim. Anem pel cami que ens porta al final del Camp de golf, agafem la tornada per les Tables i pel Passeig… el rellotge em segueix marcant el 5:10… i segueixo anant còmode. Segueixo menjant lo pactat i entrenat amb la Sandra Sardina… passo la primera volta, torna la part bona, torna a Disfrutar i Levitar… arribo on està la Maria i la Paula i la Laia, i em paro, els hli faig un petó... i tornem al xivarri… com mola aquesta sensació… i torno a pasar per meta…

Levitant pels carrers de Zarautz

És la segona volta, ara és el moment de mantenir la calma, que encara queda, de relaxar l’adrenalina, anar fent via, seguir el ritme i seguir disfrutant de la cursa!... El ritme no decau, tot i ser el moment psicològicament més dur… el Km 10 el passo en 52’… molt bé… altre cop el passeig llarg i anar fent fins que torno a pasar per boxes. Segona Volta… m’avança l’Eloi, que ja arriba, fem la conyeta, com está de fort el Cigaleru!... i tornada a pasar pel Casc Antic… tornem a disfrutar… Passo per Meta i ara ja només tinc al cap que pot ser la meva darrera volta a Zarautz i per tant que l’he de gaudir com mai…

el meu motor #nosinmishijas

 Sortint del casc antic em trobo en Marc… camina… li crido: “arrenca va!”… pero va amb mal de panxa i no pot … em sap greu pero vaig enxufat, no em podré quedar a esperar-lo com va fer ell a Bilbao… Segueixo perquè vaig a bon ritme ritme i no el baixo. Muscularment ja m’ho noto, pero tot son petits objectius… fins el parc, fins l’habituallament, fins en Mortes (el tinc davant i va fent)… fins les tables on em trobo a la Gemma i en Fernando Pruñonosa… els animo i segueixo picant pedra a ritme… ja descompto, he posat el rellotge al temps total i de les 6h15' que volia fer passaré a poc més de 5h45… estic molt content… només camino als habituallaments… al darrer de fet, a 1km de Meta, m’ho prenc amb més calma, agafo aire per arrencar ja que queda la entrada triunfal… Vull assaborir aquest ambientàs… Arribo a la plaça de Meta, paro a fer un petó a la Maria i les Nenes i entro exultant amb una mitja marató de 1:48’38” (5'07"/km) per acabar en 5:45’50”… Un Tiempazo!... Quina alegría, com he disfrutat!… 

ambientas al casc antic

 Després, vindrá el sopar, el gintonic amb l’equip, comentar la jugada amb els Companys, familia, acompanyant… etc… però crec que ja seria massa rollo! ;)

Triatló de Zarautz

Zarautz es un abans i un després, son d’aquelles proves a la vida que et marquen per sempre. Ja me n’habien parlat, però el que es viu al Triatló de Mitja Distancia de Zarautz es molt difícil d’intentar explicar en paraules… ho té tot, una entorn natural meravellòs, un ambient inigualable, una organització entregada… si a això li sumes anar en Familia, amb amics i companys de l’equip fa que no es pugui demanar mes… be si, que et surti una bona cursa, i així va ser!... total, que torno amb el desig de tornar a entrar a les inscipcions de l’any vinent.

El cap de semana va començar molt i molt malament. A les 6 del matí, amb el cotxe carrregat, amb les nenes muntades… Falla la Bateria i no arrenca. Després dels moments crítics inicials, un vehí, l’Alex, que surt a treballar ens deixa les pinces i solucionem el problema. Arrenquem i toca fer quilometrada cap al País Vasc.

A mig camí, a Saragossa, parada técnica per esmorzar i tornada a la carretera. Son 5 hores i mitja que vam tenir la sort de tenir dos joies com a pekes, que van aguantar. També lloable la feina de la “copiloto” Maria, amenitzan i troban solucions una darrera altra als moments d’agoviament de la Paula i la Laia.

Arribem a Zarautz amb el temps per deixar les coses a l’hotel i anar a Dinar al Passeig Marítim, on ens comencem a trovar amb els amics i companys de l’equip. El Victor i les nenes, després en Basseda i en Pol… mica e mica anem tots arribant. A la tarda toca anar al parque amb les petites i després fer una Activació de Cames. Eloi, Alvar, Laia, Victor, Oriol decideixen fer volta en bici, jo prefereixo anar a correr 30’ amb el meu “amigüito” Marc Català.

 

Tornem, dutxa i a fer una volteta pel poble, anar a buscar dorsals i sobretot compensar a les families, ja que demà será un dia llarg. Tornem a Sopar al Passeig Marítim i cap a l’hotel.

La Cursa es a les 14:15h. el que et permet, despertar tranquil.lament, esmorzar. Anar al parque amb la canalla i supporters… i a les 11h. a menjar pasta i començar a preparar les coses. Passeig fins a Boxes a deixar la bici i trastos. Fa un sol de justicia, res habitual. Jo ja estic en Modo Cursa. Ja no estic per els demés, vaig a boxes, preparo les meves coses i allà están la Maria i les Nenes per fer-me el ultim petó i la ultima foto amb en Rai, que me’l trobo al box.

Marxem cap al Autobús que ens ha de portar a Guetaria amb en Rai i en Basseda i Pol que ens els acabem de trovar. Arribem dels primers i amb la calor que fa, ens reagrupem els 15 memebres del VO2Team sota una de les arcades de la patja de Guetaria, buscant la Hombra. Aquella mitja hora, barreja de tensió, nervis, concentració, trovada d’amics, bromes… és el primer momento magic de la cursa que la fa diferent.

Les noies, Laia i Gemma sirten 15’ abans … s’acosta l’hora i anem a escalfar. En Raul Estévez també, tot i que no les tenia totes de fer-la. Fem 4 largs per comprobar que l’aigua no està gens freda (res comparat amb Bilbao fa 3 setmanes). Ens criden per anar a la sortida. Tensió máxima i com darrerament em passa, em quedo sol, ja que tots van a l’esquerra, jo, decideixo posar-me a la dreta ja que respiro mirant a l’esquerra… Em quedo sol, disfrutant de la tensió, dels nervis de saber que tinc 2.900 metres per endavant, de Guetaria a Zarautz, i tinc 60’ per no quedar fora… hauré de remar de valent.

Sortida desde la platja, trote i cap a l’aigua. No vull rebre osties, som 650… vaig fent intentar anar tranquil, agil però sense encantarme. El primer objectiu la primera Boia a uns 750 metres. Xino xano em vaig fent lloc i fem el gir a la dreta. Vaig bé. Ara toca la tirada llarga. Com giro a l’esquerra, em queda tota la costa a la dreta i fa que el meu únic paisatge sigui la línea del mar. Ja sabia que avui m’aborriria. Pero deceideixo pendre’m-ho com una técnica de concentració, no tinc res mes a fer i pensar que en la técnica, que en buscar la linia recta fins a l’altra boia. Veig molt gent mar endins regalant metres, jo vaig mes o menys sol.

De tant en tant algún nedador em seveig de referencia, pero vaig fent. Em dona temps a mirar el rellotge i veig que vaig més rapid del que pensaba, faig els meus calculs, entraré al tall i per tant arribo a la segon boia, quan ja veig la platja de Zarautz i totca disfrutar. Disfrutar de nedar cap a la platja abarrotada de gent, disfrutar de les onades, no molt grans que t’empenyen i et fan surfejar. Disfrutar de veure que tinc temps d’arribar corrents a la platja i rebre els anims de centenar de persones. Disfrutar d’arribar a boxes i veure com allà están la Maria i les Nenes animant-me.

Transició rápida, sense compensació… ara toca la bici. La meva táctica avui era clara. Sortir al Tall de l’aigua, fer una bici molt tranquil.la per poder correr bé. La bici son dos voltes de 30km per després anar als temuts Muro de Aia i Txurruca. La primera volta es de reconeixement. Un Portet inicial de Meaga on em trobo amb la Gemma Badia. Fem una mica de Radio patio, 4 consells ja que es el seu debut a la distancia. Ens passa l’Oriol Canals com una moto acoplat. Baixada i tram per l’interior amb uns constant sube baja que finalment ens deixa a Zumaia. Segon punt magic de la cursa: la tornada per la Carretera de la Costa desde Zumaia passant per Guetaria fins a Zarautz et deixa amb la boca oberta, sol, paisatges i pedalant… gaudeixo. He fet una hora. Segona Volta, i tres quarts del mateix, la part interior se’m fa mes curta perquè ja la conec. La tornada per la costa la torno a disfrutar. Arribant a Guetaria em pass en Ruben Garcia… “M’ha costat pillar-te!” em diu. AL que contesto, “estic regulant!”…

Anem cap a Aia… on just al peu de la pujada em trobo amb la Laia i l’Oriol… es curt pero amb rampes molt dures de fins al 24% en algún tram… tiro de reserves que no he gastat. Oriol es queda, Laia va amb mi pero també la deixo enrrere. Mítica pujada amb bici de carretara al estil d’algún rampote de l’època de la Btt… baixada, on se m’enrampa una mica les cames… rodo, pedalo agil, menjo, bec… i pujada a Txurruka. També dura però més curta i amb gent animant i per tant la faig sense problema.

La Baixada fins a Zarautz decideixo simplement rodar les cames. Vull recuperar bé, he anat guardant per poder correr bé… Arribo al box i em prenc el meu temps, faig la transició sense pressa. Fins i tot, faig uns petits estiraments de quadriceps. Afortunadament s’ha enuvolat, perfecte!

Arrenco a córrer pel passeig, son 3 voltes… gir a la dreta per pujar al carrer que et porta al gran punt Magic del Triatló de Zarautz, la part peatonal, un carrer plè de gent cridant i animant com si els anés la vida, et fan volar… Allà están la Maria, les Nenes, Raul, Canolich, etc… fas una volta pel poble fins a la plaça de l’rquestra per un passadís vallar envoltat de crits d’anims “venga Ricard!”, “Oso Ondooo!”, “Aupaaa!”… escribint això se’m posa la pell de gallina i em salten les lagrimes de l’emoció… es espectacular, indescriptible i obligat per tots aquells que fem aquest esport.

El Circuit es fa molt amè, ja que passat la zona de gent, vas cap a l’altra punta del poble però a tot arreu et trobes gent aimant, punts calents amb colles de xavals cridant, fent gresca, animant… els voluntaris, els que passejen per allà, els que miren la prova, els que han quedat per animar… tots tenen alguna paraula o crit d’anim… paro a tots els habituallaments per beure aigua, estic seguint el pla a rajatabla i vaig bé de panxa… anem per un cami fins a l’inici del pont de fusta… unaltre punt magic… correr desde l’inici del pont de et deixa a l’esquerra el cap de gol i a la dreta la platja i et porta a l’inici del Passeig Maritim de Zarautz… Vaig cómode, passo a en Pol, que porta ja una volta mes que jo i va amb flato. El Passeig està plè de gent també, quin goig!... Primera volta, i torno a encarar el Casc Antic. Vaig molt comode a 5:30, somrient, saludant, content i disfrutant.

La segona volta em serveix disfrutar. Gaudeixo dels anims de la gent, disfruto del recorregut vaig embadalit. M’adelanta l’Alexis que ja entra a Meta i poc després en Victor… porto ja 13-14km i començo a notar la Fatiga… que marxa momentaneament a la part del Casc Anti con torno a volar pels anims de la gent. Pero ara ja el ritme a baixat, el cap ja baixa, ja no responc a tots els anims de la gent. Un últim Gel, veig el Ruben davant meu, que també pateix. De fet al tram del cami cap al Golf el trobo camimant, com a més d’un… fins i tot arribo a estar a 4 metres d’ell, just quan decideixo para a pixar… ell arrenca i jo també, intento seguir-lo en la distancia però té un ritme trote més rapid que el meu, que ja ha decaigut.

El passeig se’m fa llarg aquest cop.. perquè és molt llarg!... faig el darrer gir… arribo al darrer habituallament i paro a veure tranquilament… agafo aire, queda 1 km … queda la entrada al Casc Antic.. queda entrar somrient a la plaça de l’Orquestra on sóc jo qui crida i animo al personal… i fa que tota la plaça comenci a cridar… Impressionant, indescriptible, sembla un estadi de futbol… segueix corrents, cridant, agitant els braços i la geent segueix resoponent… i encaro la plaça on esta la meta… vaig a la Maria i les Nenes… Aquest cop si que em paro, saludo, faig peton a totes.

Sento l’Espeaker que diu el meu nom i encaro l’entrada a meta amb la Satisfacció d’haber fet una bona cursa, un Swim Intel.ligent, una bici disfrutada i un correr comode fins al patiment obligatori al final… Pell de Gallina!

La resta també es podría explicar però avui m’he enrrolat massa, per endavant queden explicar anecdotes, batalletes amb els companys i familiars de l’equips. Anar a Sopar un Chuletón, Fer un Gintonic a la Terrassa del Passeig… i més, i més, i més… Ah…no em vull oblidar de tu, del que em llegeixes, perquè tot això del Blog ho vaig iniciar com a diari personal, però ara sé que en el fons també el disfrutes tu i, per tant, això també em fa ser feliç i agraït a la vegada, GRacies!