Rictopu... apuntar-se a totes, disfrutar-les totes !!: 2026

Molt i molt content!
Aquest és el resum de la meva 24a Half i la meva 3a participació a l’Infinitri Half de Peníscola.

L’explicació? Actitud, constància i experiència.

L’actitud no es negocia, és un multiplicador que sempre suma, i de moment segueixo disfrutant i gaudint de fer esport… i que duri.
La constància ve donada per seguir al peu de la lletra els entrenaments que, des de la mateixa web d’Infinitri, anaven penjant setmana rere setmana. Des de Nadal, gràcies a una bona conciliació familiar i laboral, cada tarda he pogut fer els entrenaments que tocaven i m’han posat en un estat de forma ideal.
I l’experiència… 24 halfs fan que, tot i no perdre-li el respecte a la prova, ja sàpiga què hi ha. A més, Peníscola ja me la conec i sé on és el divertimento i on està el “patidisfrute”.

5:23’44”… un tiempazo, amb molt bones sensacions, i deixant en molt bon lloc el meu debut amb els colors del Tri+9. Arrenquem!

Cap de setmana d’enamorats, la Maria i jo, ja que les nenes es queden a Premià perquè tenen els Campionats Socials del CEM Premià (per cert: Paula 1a infantil i Laia 2a aleví!).
Vaig a Peníscola perquè havia d’anar a Oropesa amb el Rubén Eslava, però la boda de la cosina de la Maria coincideix i, per tant, vaig haver de vendre la plaça al Néstor i apuntar-me a Peníscola.

Marxem divendres en acabar de treballar, a les 15 h. Ens plantem a mitja tarda allà, ja que està just després de passar el Delta. Arribem al pis que hem agafat dins del Castell per tenir-ho tot a prop i còmode.
Visita a la carpa d’Infinitri a recollir dorsal, on em trobo amb la Carmeta i l’Àngel (excompanys del VO2). I a passejar i sopar al Jardí dels Artistes!

Dissabte és un dia molt tranquil: llevar-se sense despertador, esmorzar amb calma i passeig fins a la platja per prendre el sol, disfrutar d’un bon llibre i d’estar tots dos sols en parella.
Acabem dinant a La Taberneta, restaurant també molt recomanable dins del Castell.

La tarda arrenca amb el Barça mentre la Maria fa la becaina… i ja arrenquen els nervis, perquè toca anar a deixar la bici al box. Un altre passeig, sopar la tradicional pizza pre-cursa i aviat cap a dormir, que demà s’ha de matinar.

Com sempre dic, el pitjor moment és diumenge a primera hora: despertar-se pels nervis sense despertador a les 6 del matí, esmorzar les dues torradetes de melmelada amb un cafè i anar cap al box, encara de nit, a deixar tot el material. Fa fred, és el moment de tensió i mandra.
Tenir el pis a prop fa que pugui tornar, anar al lavabo i posar-me el tritraje i el neoprè amb calma.

La Maria i jo anem cap a la platja de sortida… quin pal tirar-se a l’aigua de bon matí! Sense escalfar, vaig al calaix on em trobo amb la Carmeta i la Lídia. Quatre bromes i a esperar sortir amb el rolling start. Enguany no soc l’últim en sortir, com fa dos anys amb el Rubén!

Els primers metres no cobreix, així que correm i saltironem fins que toca nedar. Fem la volta al Castell, ja m’ho conec. L’aigua està freda, però als pocs minuts ja no. Passem molt a prop del Castell i sé que allà està la Maria… em paro, la crido i la saludo. Té el cel guanyat!

La natació es resumeix a arribar al vèrtex del Castell i fer tot el llarg del port. És molt llarg i agafo un ritme de creuer molt concentrat, tant que a moments m’adono de com soc capaç de deixar la ment en blanc i anar fent.

Cada 500 metres el rellotge em va marcant i em serveix de referència; només m’he de fixar a no desviar-me gaire. La part llarga es fa llarga, i en girar per entrar al port tampoc és tan curta com em pensava. Però vaig fent, em trobo relativament còmode i sense desgastar gaire. Entrem a transició… allà està la Maria animant-me! 36’19” a 1:56/100.

La T1 comença mirant el rellotge, perquè toco el LAP i no salta a transició… però vaig a la meva. Neoprè fora, mitjons, sabatilles, casc, dorsal i bici. Cap a fora. Vaig tocant el LAP mentre surto i no canvia… doncs res, a pedalar!

El circuit de bike són 15 km pujant fins a Càlig, i allà dues voltes a un circuit de 30 km. Estreno la meva nova Megamo Rise. Veig moltes cabres, però crec que, pel tipus de circuit i per la il·lusió que em fa la bici, és molt més disfrutona.
Vaig avançant gent i disfrutant. Al pla o a les baixades és molt aero i no em penalitza. Segueixo la meva planificació de menjar i beure: Maurten, guaiaba i IsoGel 226, tot al peu de la lletra. És la part que més m’agrada.

Em passen els pros com avions. Al gir veig que la Carmeta va darrere meu a 1 minut. Fem la primera volta del circuit a més de 30 km/h de mitjana, molt bé. A la segona volta controlo pulsacions i pujades per no passar-me. A poc d’acabar, em pilla la Carmeta. Comentem la jugada i anem junts fins a Peníscola, amb vent de cara. Li faig la broma:
— “Sortiràs a la crònica del blog!”

Arribem en 2h52’56” a 31,8 km/h de mitja. Ara toca la T2 i veure com anem de cames.

T2 superràpida: altres anys quasi 5’, avui només 3’. Estic concentrat. A veure com va el córrer!

Arrenco el run. Conec bé el circuit i he entrenat per pulsacions, així que poso el rellotge a 150–152 ppm. Sortim 4 km cap al nord i 4 de tornada. Agafo ritme còmode amb les noves Kiprun RC9000. Xino-xano.
Els primers parcials són bons: 4:50, 5:05, 5:05, 5:06, 5:09. Amb l’aire de cara, s’aguanta millor la calor.

Em creuo amb la Carmeta, que la porto just darrere. 5:13, 5:14, 5:14. Passem pel box i encarem la part sud amb pujades i baixades. Aquí toca no patir ni rebentar.

Oblido ritmes, disfruto del paisatge i vaig molt còmode. Sé que són 2,5 km d’anada i 2,5 de tornada, amb avituallament al mig per veure i mullar-me el cap. De tornada, allà estan la Maria i l’Àngel animant. Quin luxe tenir suporters així!

Torno al passeig: del km 13 a meta, compte enrere. Ritme còmode, pulsacions i xino-xano. Els parcials baixen una mica: 5:18, 5:22, 5:24, 5:25, però no em preocupa. Al gir veig que la Carmeta no em pilla (després sabré que tenia l’estómac girat)... darrer gil, 4km i META!

Faig càlculs… baixo de 5:30 h. Brutal. Només queda disfrutar dels ànims:
— “¡Vamos, Gómez!”
Qui és aquest Gómez!? 😂 Resulta que és per portar un tritraje prestat de l’Oriol Gómez del Tri+9… ja ho tinc interioritzat!