40 anys: "Pon un Ricky en tu vida!"

Crec que ja he arribat a la Meitat, ja he fet mig camí de la Vida.

Potser pensareu que es una fricada escriure 4 paraules, però crec necessari posar de manifest tot el que penso i tots el agraïments que mereixen les moltes persones que m’han dut fins aquí.

40 anys… comencen pel primer, per agraïr als meus pares portar-me aquí. Tot el que han treballat i han lluitat per donar-me tot el que podien i més. Ara que sóc pare entenc la seva dedicació i simplement el meu agraiment es dir que són el meu mirall i lluitaré per intentar fer-ho tan bé com ells.

2. Ha de ser per el meu Germà, a qui no vaig trovar i conéixer fins als 18/19 anys i que fins aquell moment em va haber de suportar, ja que no vaig ser un germà fácil en camins diametralment oposats, però que a una nit a Estocolm ens vam retrovar… per fi i per sempre!

Amb 3 anys era carn d’Avis i Yaya… els meus pares treballant i la Yaya Estrella i la Yaya Nati fent d’Avis per portar-me tardes i tardes al parc o a casa seva i deixar-me ser feliç. Paraules també per l’Avi Esteve… que encara avui no em sé avenir que ja no hi és, i em fa adonar-me de lo que troves a faltar a la gent quan se’n va, a valorar el que tens a prop. Sempre tens la sensació que mai has passat prou temps amb les persones que estimes.

Amb 4 anys ja començava a ser conscient del concepte Família… tenia els cosins, que vivíen a la nostra escala al Carrer Enric Granados. Tardes de jocs al carrer i a casa de la Tita Robledo i Tio Ramón amb el Roberto, l’Oscar i el Juanra. I caps de semana ananat a veure els Primos de Vilassar de Dalt, Raul i Anabel.

Amb 5 la il.lusió d’entrar al Club Esportiu Premià. Començar l’etapa llarga del Futbol on he conegut tanta i tanta gent i on es van forjar amistats… temporals algunes, eternes altres, que sempre quedaran al meu record (l’Angel, el Lluis Maho i tant i tants companys dels inicis fins a arriabr als darrers, els de la Salle (Eric, Domi, etc…)

Amb 6 anys ja començo a forjar-me com a persona a l’Escola Assís… d’on també queden multituts de records, anécdotes, vivencies i experiències de vida… d’allà perduren records d’un a part crucial dels meus primers anys de vida amb l’Alex i el Pitus (vaya trio!...i és per això, porto a les meves nenes allà… simplement vull intentar que tinguin el que jo vaig tenir, felicitat!

Als 7 anys ja han arribat a la Familia les NENES, la Cris i la Mariona, els dos Micos, els dos soletes… la Cris, l’ull dret meu, la Mariona, del Tete Alex… i des d’aleshores fins avui… aquesta relació de TETES que tant  es retro-alimenta…

Amb 8 anys, em venen a la ment els records de les visites a casa dels Tiets… el Tiet Jordi i la Tieta Montse, els Modernos, els enrrollats… desitjava anar a sopar i que el Jordi em fes tastar el Vi… o m’enredés en qualsevol de les seves preses de pèl.

9 anys i el Record es pel Tiet Josep, perquè va ser el que em va fer descubrir i jugar als Videojocs… com em costava convencer els meus pares per que em deixéssin anar a casa seva a perdre la tarda escoltant la cinta de cassette que intentaba  trovar la pantalla seguent… era molt arcaic!

10 anys. Potser no va ser aquest any… però si recordó que mica en mica vaig anar perdent el record dels meus cosins perduts… mica en mica em vaig anar acostumant a no trovar-los, a no pujar cada tarda després de fer els deures a jugar amb el Roberto. El Futbol, els Amics del Cole, en Pitus i l’Alex, em van anar fent oblidar aquell mal trangol que varem pasar tots i del qual, tot i haver-lo viscut, no en vaig ser conscient!

Per resumir, crec que dels 10 als 15 es redueix a ser feliç, que no es poc!... Disfrutar de la Vida, Disfrutar de l’Esport, Disfrutar de la Familia, Disfrutar dels Amics… i és ara, amb el temps que ho valoro!

Dels 15 als 20 arriben les Curves… tots, o quasi tots, sabeu que no estem sempre en un camí recte. No me n’amago de res, es una época complicada, l’Adolescència, el canvi d’amistats, primers Amors, primeres decepcions, descobrir que la vida no és només durant el día, sinó també per la nit, i que la vida no acaba a Premià… el teu mòn creix i cada vegada més ràpid, perquè quan creus descubrir-ho tot, s’accelera de nou. Arriba la Universitat, la Nit de Barcelona, més gent, més mòn… i tú, amb un cervell d’adolescent has d’anar assumint tots aquests canvis…

Arriben els 18 anys, operació d’esquena, deixar el Futbol i sortir, experimentar, arriba l’época de la Tropa de Premià amb l’Angel, Pimpi, Javi de la Cruz, La Cova i Sortir… Chasis, Megatron, Desigual i nit, molta nit!... però també apareixen nous Actors a la meva vida que em donen el Día… La Facultat em regala persones com el Jose i de retruc la Marien que posen aquell punt de Seny que em falta… que em donen aquell punt de Maduresa i de Paternalisme que em fa no descavalcar del tot!... i fins avui!...

És una época molt combulsa.. passo de nits bojes d’ambients com Chasis, a descubrir Nits diferents amb els Joses a Arena… a Descobrir Nits Culturals amb la Mireia i la gent del Teatre… tot un batiburrillo d’experiencies que m’enriqueixen...

Paralelament apareix “El Crónica de Mataró” on hi accedeixo gracies a la Txell i en Rafa, que m’amplia el meu mòn… Arriba treballar de Periodista, la meva Vocació desde Petit… Transmisions esportives Diumenges i Diumenges coneixent pavellons, piscines i camps seguint el Basquet, el Hoquei, el Waterpolo i el Futbol... i també em Regala l’Ivan i l’Adela… Aquelles amistats que no cal veure’s cada dia, ni cada semana, ni cada més, però que queden clavades al cor!… i jo els “regalo” que es coneguin i facin una Familia…. ;)

Acabo la Facultat i s’ha de Treballar… Setembre del 99… Em converteixo en el que Sóc… un Comercial!... si, sóc xerraire, amigable, afable, servicial, rollero, Il.lusionant… Entro a Treballar a MENTA a vendre Cable a les cases… la millor escola del mòn… allà veig els diners, que me’ls gasto constantment, però allò es la meva entrada al mòn laboral… l’aribada al mòn real… sense donar-me conte, i ho comprobo ara amb els anys, sóc absorvit per aquesta necessitat que tenim per sobreviure fent allò que ens agrada, si es pot!... i començo a veure que puc ser autosuficient…

Allà tambe arriba la meva primera convivencia, la meva necessitat de marxar de casa (no perquè estigués malament, eh, papes!). La meva primera inversió, el pis del Barri Cotet… i també la meva primera gran ruptura!

Segueixo fent curves i més curves, picotejant existencialment… la Colla de Premia, les Sortides amb Jose i Marien, les sortides amb Ivan i Adela… fins que arriba unaltre dels punts clau a la meva vida… Abril 2004!

Tinc quasi 29… i monto el Primer Express que m’ho ha ordenat tot!... el Primer Express em dona conéixer al Lluís Sala, que m’ofereix feina a la CANON… i ja en porto 12 anys… pero sobretot em fa conéixer a la Maria que m’ho ha donat tot i m’ho segueix donant tot!...

La Maria em va treure d’un mòn capgirat i obscur, per portar-me al camí que jo volia tenir… la Maria va aconseguir redreçar-me i fer que tots els que m’estimeu us alegréssiu de que tornes a ser qui jo sóc, el Ricky de les distancies curtes, el Ricky que sempre em tindreu pel que vulgueu… com va dir l’Ivan… “pon un Ricky en tu vida!”… el meu veitable jo!

I des d’aleshores ha anat molt rapid… m’han passat els anys volant, m’he casat, perquè volia celebrar aquest nou camí… he anat recuperant velles amistats, he anat cultivant les que encara han seguit al meu costat…

En aquests 12 anys he guanyat una nova familia… tota la familia de la Maria, i no vull anomenar a ningú per no fer la llista massa llarga, m’han adoptat com un més… com li deia a la Maria, gent normal com jo… els seus cosins, els seus tiets arar son els meus cosins i els meus tiets…

Menció especial han de tenir el Javi i la Tere, que m’han estimat i m’estimen com un fill més i us estic inmensament agraït per fer-nos les coses tan facils!... Apareix també el Cunyao i la Patri, que a més de donar-nos aquest complement familiar ens han obert un nou mòn amb la Colla de Vilassar que tant i tant gaudim… 

Sempre li dic a l’Ernest que sóc un “Agregao” i s’emprenya… però, ara, realment sabem que tenim amb tots i cadascún de la Colla de Vilassar persones amb les qui comptar, amb les qui compartir, amb les qui sentir, amb les qui riure, amb les qui viure una época de maduresa… com sempre, tot i no veient-nos cada dia, sempre tindrem un sopar, un cap de semana, un Sant joan o una excusa per veure’ns!... Victor, Dani, Santi, Charly, Agus, Ivan, Marc, Isma, els dos Alex i les nenes… tant les grans com les petites que van arribant ;)

AL Juliol de 2011 apareix el nou Gir de Volta a la meva vida… neix la Paula… i amb l’arribada de la Paula, prenc consciencia de lo importants que son els meus pares i de tot el que han fet per mi… i per tant no em cansaré de donar-vos les gracies i dir-vos que us estimo, tot i que en persona no ho acostumi a dir molt!

El meu mòn segueix transformant-se, deixo el Futbol i m’enganxo a anar en bici, de la ma del Rafa… i sense temps quasi per disfrutar-la, el Victor em lia per probar una cosa nova… un Triatló… a Malgrat, Sprint, amb BTT… i em va encantar!...

Des d’aquell día, han passat 6 anys ja!... descubrim el mòn del Triatló… i com sempre a la vida, que si ara per lliure, que si ara m’apunto a un grup de vilassar de dalt per entrenar… fins que trobo una nova Familia, la Familia VO2. Aquí trobo un nou Entorn, sa i plè de gent noble amb qui compartir estones, xerrades, alegries, pensaments, neguits, ilusions… amb l’excusa de fer Esport, de Correr, de Pedalar o de Nedar… les etiquetes d’Amistat son efimeres però les persones son les que perdurem… i VO2 és l’ecosistema per tenir algú o molts amb qui compartir vivencies… gracies per acollir-me i seguiré donant-vos tot el que pugui i tingui!

I després de la Paula, de l’aventura de ser pare, de descubrir nous sentiments, arriba la Laia… i demostra que l’Amor no es divideix sinó que es multiplica i per tant demostra que es pot Donar sense límit…

He arribat fins aquí, vaya rollo us he fotut, pero creía necessari fer un resum de com he Viscut i Disfrutat aquesta primera meitat de vida i de lo feliç que sóc i estic de poder-la compartir amb vosaltres!

Aquestes darreres paraules són dedicades directament a TÚ. Ara que llegeixes això i que tinc la teva atenció vull agrair-te que, en major o menor mida, formis part de l’escenari que hi ha al voltant del meu món... per tant GRACIES per aguantar-me, gracies per suportar-me, gracies per escoltar-me, gracies per donar color a les meves vivències.

RICARD.