Burriac Xtrem 2012

Hi ha un famòs Slogan que diu “no se donde està el limite, però si que se donde no està!”.. doncs aquests cap de semana , crec que vaig arribar quasi al Límit en la meva participación a la Burriac Extrem. Ja el nom espanta, però el tall al peu que em va impedir fer la Burriac Atack em va picar a “probar” de fer la Extrem… Eren 28km de muntanya amb un Desnivell de quasi 1.400 metres, però era al costat de casa i sóc un valent!... però potser més que valent sóc un temerari, ja que em vaig plantar a una prova duríssima, Campionat de Catalunya de Curses de Muntanya, amb 2 entrenos a pista al meu nou equip (VO2) i amb una sortideta per muntanya de tot just hora i mitja.

Abans de la Cursa estaba quasi tant o més nerviòs que el dia de la Half. Vaig quedar amb el Rafa (les fa totes!) i va manar cap a Argentona. L’Edu era baixa per una “repentina” rampa  a l’entreno de natació del Divendres. Anem a buscar els dorsals i ens trobem amb l’altre patidor del Grup, en Victor; i amb l’autèntic crac del running als Ibers, en Jose. Xerrades de rigos amb coneguts i vells amics com en Carles Sole (fent de forofo premianenc), en Flama (sempre content)… i cap al calaix de sortida, on em trobo amb el Jose i el Ricard Cesari dels VO2… quatre ànims i a córrer!

La consigna jo la tenia molt clara, sortir com si anés d’excursió. El Rafa diu que vindrà amb mi, ja que ell ara té en ment la Andalucia Bike Race… però encara no hem sortit del poble, que ja li dic “tira que jo vaig més tranquil!”… i se’n va.

Fem el tram del poble per escalfar i a la primera pujadeta, hi han les primeres cues. Cap problema, això será molt llarg, ja tindrem temps de demostrar qui està millor que l’altre. Primera baixada tots en filera, xerrant amb la gent, rient, comentant la jugada i ens plantem a la Pedrera de Can Tanu al primer avitallament. Menjo, bec i no m’entretinc. Baixadeta i cap a Burriac. És la primera pujada forta, que ja fa que haguem de caminar una estoneta, però arribem a Dalt on em trobo a l’Aleix del “Carril 1 dels VO2”... li dic que vaig bé!

La baixada de burriac és perillosa i tècnica, però la supero sense problemas, disfrutant del recorregut, pujada a la Creu de l’Avellà… on està la creu que no la veig!... seguim pujant el Turó dels Cirers… portem una hora i mitja i ja caminem més que correm, per no poder i per conservar . Comencem a baixar, i tot just a 100 metres de l’Avituallament, em torço el tormell dret!... sento un “clec” que em fa tremolar el cos!... i no puc ni trepitjar!... ha sigut un esquinç dels forts!... baixo com puc fins l’Avituallament i no milloro. La gent de la organització em diu que abandoni… espero 5’ a veure si se’m passa, intento trepitjar una mica.. em fa mal, pero m’enrecordo que en la següent pujada m’estan esperant la Maria i la Paula… no els hi puc fer això… i decideixo sortir xino xano amb un noi del Team Calella que m’ajuda i m’anima al llarg del Coll de Gironella. El peu em fa mal, pero puc seguir… amb molta por, es clar!...

El subidon de la cursa arriba al Coll de Gironella, em trobo a la Meva patidora dona i la meva filla animant-me com unes bojes. Quina il.lusió, están amb la Laura del Victor, amb l’Edu, i el Carles i la Lina (vaya panxa té ja!). Un petonet, i a seguir.

Portem la meitat, dos hores de cursa, però baixant veig que patiré, ja que el tormell dret no em va fi i vaig amb moltíssima por!. Aquesta és una fase de la cursa en que tinc quasi un buit a la memoria, excepte que avanço dos noies on una s’ha fotut una nata i esta a terra, tot i que em diuen que ja han avisat a la Creu Roja. Això encara em fa agafar mes por i concentrar-me simplement en caminar a les pujades i no correr gaire a les baixades... però disfrutar dels boscos que tenim al costat de casa!

Arribem al km 20... aquí és on comença de veritat la prova. El cos em diu que ja prou, les pujades es fan llargues i dures, vas totalment sol, sense cap referència al davant ni al darrera. Només t’animes quan et trobes un boletaire o un punt de control. Apareixen les primeres amagades de Rampes a l’abductor. Els kilòmetres passen més lents… però descobreixo una font preciosa (tornaré amb la familia tot i que no se si es la dels Castanyers o del Gabatx)… i em paro a veure…

Agrair a Adrià Triquell per penjar aquesta fantàstica foto

Es l’hora dels Gels màgics… els he reservat fins més enllà del 20… el primer al 22, perquè les pujades son eternes… el Segon al 25 on ja em diuen que només queda baixar !

Passo les 4 hores i em diuem que queda només la baixada... i em torno a torçar el mateix peu per tercera vegada... aquest cop, tant fort com al primer... i només queden 2 kilometres... m’adelanten una parella (noi/noia) intetno seguirlos, però no puc ni de cames, ni de tormell, ni de cap… estic desitjant arribar al poble…

I arribo al poble i en la recta eterna fins a la plaça, se m’enrrampen els bessons, els abductors, un quadriceps… i les pestanyes !!... sento la gent cridant al fons i ja noto la meta… giro la darrera curva i allà esta la Maria i la Paula amb el Victor i la Laura… i li faig un gest que aquesta vegada no entrare a meta amb la peke, vaig massa mort ! (avui m’en penedeixo, he d’entrar sempre amb ella !)… miro el rellotge, la gent m’anima i 4:19’59"… Al final entro el 366 de 374, dels últtims, però quasi 100 no han acabat!

Una salvatjada, molt i molt dur. Massa pel poc entrenament que portava… però, una més al sac, i una nova demostració que el meu cap i el meu cos poden amb tot !

A per la propera!