BurriacXtrem 2015 (25K)

Sempre somrient... aquesta es la clau!

Doncs ha arribat el final de Temporada, per obligació i per Calendarí. La BurriacXtrem sempre és el final o el principi de la Temporad, depèn de si has descansat abans o després. Però cada any, será per l’època o será pel que sigui, arribo malalt a la Cursa.

Enguany arribava fi després d’un Setembre i Octubre en un gran estat de forma provocat pels reptes de Berga, Burriac Atack, Sant aMateuXtrail i baixar de pes (gracies Lia!). Però just dos setmanes abans, agafo un refredat, que després es converteix en una mena de grip, que porta mal de cap, un parell de diez de mal de panxa, mocs i fluixera i que no acaba de marxar mai. Fins al punt que arribo a la cursa amb 13 dies de no fer res… a veure que sortirà!

la Família VO2Team

El dia de la cursa estic millor de cap, però a veure com respon la respiració amb els mocs i les cames amb els kilòmetres. Per suposat, es tracta d’una prova multitudinària a la Famñília VO2 i per tant, entre fotos, saludar companys, parlar amb amics i coneguts… ni escalfem ni res i ens plantem al calaix de sortida per fer els 25km de Trail.

sortida multitudinaria

He mirat el Desnivell i crec que enguany és més fácil que altres anys… Els primers 10km sónd’escalfament amb una gran pujada i una gran baixada fins al primer Avituallament al km9. Decideixo no sortir fort, m’enganxo a en Fernando Pruñonosa i anem fent al tram inicial del Poble fins que veig a l’Alvar al davant i me n’hi vaig amb ell apretant una mica.

Arribant a la Claca VO2Team (Cesari, Gemma & company...)

Efectivament, la primera pujada es llargueta, pero entre taps, pasar gent i que és al principi es passa bé. No em vull cremar i l’Alvar marxa endavant i en Fernando queda enrrere. El bosc està increíble, humit, amb boira, ni fred ni calor, está per disfrutar de córrer per la muntanya… m’encanta!

Ja baixant agafo a l’alvar i anem comentant una mica la jugada, tot i que els mocs no em deixen parlar i respirar a la vegada, cosa que segur que agraeix!... arribem al primer Avituallament, al km 9… ara ja “només queda acabar aquesta pujada i fer 3 pujades llargues més!”… qui no es conforma es per que no vol!

Arribant a dalt veig que l’Alvar ja es queda… doncs o jo estic millor del que em pensó o ell està pitjor i em trobo el “gran” Carles Solé… quina alegría… en aquesta Cursa cada any ens trobem, sigui al principi o al final. Li fa mal al genoll i ha d’anar regulant sobretot a les baixades per l’impacte… Es converteix en el meu Company de viatge al llarg de 10km… anem junts, animant-nos, comentant la cursa, comentant la gent, comentant i, sobreto, disfrutant en el patiment… perquè ell segueix amb el dolor de tant en tant al genoll i jo començo a notar la “malaltia” que arrossego i les cames em comencen a fer figa.

No em cansaré de dir que el recorregut es fantàstic, el bosc està meravellòs i aquesta cursa es per disfrutar “d’una passejada pel bosc” tal i com li vaig dir a en Gonçal Cadillac quan me l’he trobat al primer Avituallament.

Arribem a la Mutua, la Familia d’en Carles está allá per avituallar-lo tant física com animicament. Ja només queda la llarga baixada per acostar-nos a la Pujada Final al Castell. I Baixant, en un trencant, perdo en Carles que es queda estirant. Ja no puc parar i li dic que tiro. Començo a sentir com els Bessons m’avisen d’enrrampar-se… Gel cap a dintre, molta Aigua al Avituallamanet final i no hi pensis!

Acompanyat dels gran Carles Solé Piqué

Pujada al Castell per la part de les roques, molt de desnivell però com es quasi escalar, no pateixo tant.. la baixada Final ja és unaltre cosa… amb les cames inactives 2 setmanes, començo a pensar que en qualsevol momento hauré de parar enrrampat, però al final ho controlo i arribo a la llarguissima recta d’asfalt que ens porta a la Plaça de l’Ajuntament d’Argentona. 

no tinc gaire estil, però arribo a tot arreu!

Pensava fer mes de 3 hores i mitja i Arribo somrient en 3h 07’ saludant als companys d’equip, saludant al gran Carles Segarra que em fa un book fotogràfic, saludant a l’speacker Jose Spà, un vell amic de Televisió de Mataró. Repte assolit, malalt, amb mocs però amb un cap de ferro i una ànima que em fa disfrutar de tots i cadascún dels moments de les Curses.

Entrada Triunfal a plaça amb reportatge Fotogràfic de Carles Segarra

Meta, marcar xip i saludar a Jose Spà!

La temporada vinent, més i millor!

recollint premi d'en Cesari amb la Leo!

veure amics i coneguts com el nebot del Jose... quina il.lusió!