Cura d’Humiltat, Bocats de Realitat o Apendre per el Futur…
hi ha moltes maneres de catalogar la meva participación al Bilbao Triathlon. El
cert es que, tot i haver patit molt, pero que molt… m’emporto moltes mes coses
positives que negatives i es el que em porta a seguir treballant, entrenant i
disfrutant d’aquest esport.
I el primer de tot es el que s’anomena Turisme Esportiu.
Marxar de casa, aquest cop sense les pekes. Compartir un cap de semana amb
companys de l’equip VO2 TEAM, disfrutar d’una convivencia al ben mig d’una
ciutat com Bilbao amb la Barbara i l’Imanol com a anfitrions… no te preu… tot
és aprofitable, desde les anecdotes del viatge d’anada, passant per les
experiencies conjuntes de la convivencia al pis, els ‘pinxos’ de la nit abans
de la cursa, la preparació pre-cursa, l’Entrecot i Gintònic port cursa… tot te
el seu disfrute.
Ja posats en materia, Resum ràpid de aproximació a la
competició. Pujem divendres en cotxe amb el Ruben i la Barbara… arribem ben
dinat, recollim dorsals i anem a fer un ‘pinxos’ tot l’equip i acompanyants.
Dissabte la cursa es a les 12:50 així que decidim esmorzar ben aviat… a les
8:30… després anem a deixar les bicis a boxes i després plat de Arròs amb
Tonyina… primera errada… manca d’hidratació… he de fer cas al que la Sandra
Sardina em va dir…
Ja amb la barreja de Nervis i Mandra per començar la prova anem
cap a la sortida… ens hem disgregat, pero al final coincidim tot l’equip just
abans d’anar a l’aigua… foto de Rigor i al lio.
Entrem a la ria i…. està Gelada!... 13-14 graus… els peus se’m
congelen… faig el mort per aixecar-los i tots estem igual, queixant-nos… “va
doneu la sortida ja!”… i pam… botzina i endavant!
Son 700 metres de Ria corrent a Favor… tots en pelotón amb
aigua molt térvola que no em deixa veure res… rebo i nedo incómode, però pel
que veig vaig avançant… el mal dels peus i mans ara es a la cara, veig el Ruben que ha parat, però segueixo... El Fred mica en
mica va marxant... gir… i ara toquen 1100 corrent amunt. Intento posar-me a
prop de la vora de la ria, que es on m’han dit que hi ha menys corrent. Intento
agafar ritme de braçada i técnica, però es imposible, gent, peus, cops… com pot
ser?... no aconsegueixo fer una natació còmode…
A dalt, Habituallament, tiro el meu bidón i demano aigua. Me
la donen en botellín… i demano Bidón… el poso a la bici i cap a baix… (Segona
errada, que després comentaré)
El descens es llarg i també per donar-li pedals i disfrutar
ja que no es gaire tècnic… per després enllaçar un plà per carrers fins a
rotonda d’inici de la segona volta… allà están la Maria i les Supporters
animant com bojes…
A la primera rampeta em trobo en Marc. Va fòs, perquè la semana pasada va fer la Ultrabike (225km de btt en 21h i mitja!) i les seves cames se’n resenteixen. Vol plegar i quan el passo li dic que ni se li passi pel cap, que pensi en tot lo que sacrifica (ha vingut sense la Nuria ni l’Abril…)… no sé que fará però jo a lo meu… Tornem a l’Autovia on ara ja bufa vent de cara… tinc sed, be caigua i… no és aigua, es Powerade… però tinc sed, així que bec!... i mica en mica començo a notar que la panxa comença a fer un treball desconegut per a mi. Baixo el ritme i ara la mitja es 32kmh… arribo al Vivero i la primera rampa ja em costa… i de cop les cames comencen a tornar a enrrampar-se… torno a baixar el ritme… i sento en Pep Abril que em crida a lo lluny “Torreeeeees vinc a per tu!”… va anxufat i em passa… i comento les meves penes… m’avisa que ve en Marc darrere (quina alegría que no hagi abandonat!)… m’agafa i ens expliquem les penes i patiments i veig que em falta desarrollo a la bici, perquè ell porta mes cadencia… no em vull apretar perquè encara queda i el deixo anar… la panxa no millora, espero a la baixada recuperar alguna de les dues coses, o les cames o la panxa.
Baixo aquest cop més tranquil, sense pedalar fort… fiag l’enllaç
i només pensó en o cames o panxa, please!... Arribo al Box i… unaltre cop
enrrampat fins a les celles. La mons i la Berta m’animen a crits però veig que
avui tocarà patir.
Bambes, gorra i a trotar… les cames van posant-se a lloc… be!... però la panxa empitjora i no porto ni 2km que començo a Vomitar… doncs o deixo tot… fins i tote m forço el vòmit per ja no deixar res!... agafo aire, m’animen els altres corredors i començo a trotar… sembla que bastant bé… em poso a 5’30” i va… ritmo crucero!... fins a l’habituallament… on agafo aigua per veure i torno a tenir una punxada infernal a la panxa i torno a vomitar… això no va bé!... Es la primera volta i he de fer 3?... El Vitor i l’Eloi em passen i m’animen!... pero les cames tornen a enrramparse… això no te bona pinta i quan encaro boxes vaig amb la idea d’abandonar!...
Pero allà està la Maria que m’anima i em crida
i em diu que està en Marc davant meu caminant també sense ganes… segueixo per
inercia fins que anant cap al Gugenheim veig al fons el Marc que em mira i m’espera…
i em rescata… tot i que es un rescat mutu, ja que també va fòs.
Es el moment clau de la cursa, és son decidim que anem
juntets fins a meta, peti qui peti, pasi el que passi, anirem fins al final. Entrenament
de coco, ja que de cames poques… de tan t en tant hem de caminar… ales
pujadetes, als habituallaments o als momento que se m’enrrampen les cames… però
farem la Half sencera i l’acabarem…
Ens marxen els minuts però anem disfrutant dels ànims de la gent, del recorregut, de fer broma amb els Voluntaris… estem a la darrera volta, ja queda menys… “NO faig l’Ironman ni boig!” o “A Zarautz anirà ta mare!”… coses que ens diem… però aquestes mes de 2h de patiment també ens curteixen… descontem, ens passa l’Alvar, el Diesel de l’equip… tinc molta sed i torno a beure aigua i torno a vomitar… doncs res, així fins al final.
Ens marxen els minuts però anem disfrutant dels ànims de la gent, del recorregut, de fer broma amb els Voluntaris… estem a la darrera volta, ja queda menys… “NO faig l’Ironman ni boig!” o “A Zarautz anirà ta mare!”… coses que ens diem… però aquestes mes de 2h de patiment també ens curteixen… descontem, ens passa l’Alvar, el Diesel de l’equip… tinc molta sed i torno a beure aigua i torno a vomitar… doncs res, així fins al final.
El tram final se’m fa etern, tant, que tot i els anims i crits dels membres del VO2TEAM no paro ni a saludar ni a fer un petó a la Maria (això no tornarà a pasar, pararé sempre!)… recta final i arribem en Marc i jo a Meta… derrotats però guanyadors, abatuts però triunfadors!... No ha pogut amb nosaltres!... 6h23’ però per treure moltes conclusions i lliçons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario