IRONMAN BARCELONA 2017

IRONMAN BARCELONA 2017… no se per on començar, bé si… per suposat començaré pels agraïments. I la Primera de totes ha de ser per a la Maria… desde l’inici ella va ser qui em va empenyer a intentar cumplir aquest repte, des del principi ella m’ha estat recolzant i ha entés que tots aquests mesos serien uns mesosde sacrificis, de moltes hores d’entrenaments, de neguits, de cuadrar horaris, d’haber ellademantenir el pes de la casa i de les dos nenes, que hauria de patir els meus cansaments post entrenament, les meves xarles constants al voltant del Ironman, el condicionament del nostres calendaris, vacances i vida social al voltant d’una preparació especial… i en cap moment he notat cap retret, ens al contrari, senpre ha estat apoyant-me i empenyent-me per fer més fácil el cami… per tot això, GRACIES en Majúscules!

Anar cap a l’Ironman és com la Vida, tens un objectiu, però sobretot has de disfrutar del Camí, i aquí és son he d’estar agraït a tots i cadascun dels actors que heu format par d’aquesta película… us podría anomenar a tots, pero no em vull deixar a ningu ja que sou molts i diversos. Desde companys de l’Equip VO2TEAM amb els que més he entrenat com el meu Amigüito Marc, en Ruben, o l’originador de tot, en Victor… on he trobat ja no companys sinó amics… passant per tots i cadascun dels memebres de l’equip amb els que hem coincidit en un, dos, tres, 10 entrenaments i hem compartit hores, charles de triatló, però també charles de vida… aquí he tingut autentiques trovalles com amics, que espero perdurin amb el temps.  Però els agraïments van fins a l’últim de tots, fins a qualsevol de vosaltres pares del cole, amics de Premià, companys de Feina, coneguts, Followers de Xarxes que ara m’esteu llegint, … que ja es molt, i que m’heu seguit les aventures d’aquests mesos… per a tots i cadascún de vosaltres us vull donar les gracies i dir-vos en en les quasi 12h de prova vaig tenir temps per pensar en tots i cadascún de vosaltres…

Per fer aquest camí també un ha posar totes les eines posibles para ello… Entrenadors, Agraïr a Santi Pellejero per la planifiació, Francesc Lanuza per exigirme el run, Sergi Garcia per motivar-me a la Natació, Ariadna Coll, tot i que no he fet gaire cas als excercicis de força. Molt important també han estat les sessions de Massatges recuperadors al llarg d’Aquests mesos amb un crack de Fisio com l’Aitor, que m’ha permés mantenir-me al llarg de tots aquests mesos sense molesties i en bona línea al camí. David de Podobio, ja que sense tu i amb la mala manera que tinc de correr, no hagués pogut fer els més de 1200 kilómetres que he fet enguany sense lesionar-me. Al gran Mario Ros, que fent-me partícep del seu Estudi Triatest, m'ha permés saber que estic bé ficicament i on estan els meus llindars…

Finalmentvull fer una agraïment especial per a Sandra Sardina,i dic especial perquè sé que et va saber molt de greu el que em va pasar, i que tot i que formés part de la teva parcela professional, et va doldre a nivel personal. No et preocupis perquè el carinyo i la dedicació especial que m’has donat desde el primer dia (quan corriem les series a Mataró o als trails a Burriac) no te preu. Hem fet bé la feina (després explicaré on está l’errada que vaig cometre) però sempre hi ha quelcom que se’ns escapa, i aquesta vegada m’ha tocat a mi, però la feina estaba feta i ben feta i tu m’has ajudat i molt a fer-la… i de regal, m’emporto un cuerpazo que ara he de mantenir!

Uf… prepareu-vos perquè veig que això va per llarg… Després dels Agraïments, el Camí. Preparar un Ironman son uns mesos de dedicació. Es una programació que comença amb un hivern d’intentar posar les bases al cos, anar sumant estat de forma per quan arribin els mesos finals començar a preparar-lo. Un Ironman es converteix els darrers 3-4 mesos en un intentar combinar com es pugui una planificació d’entrenaments amb sessions diaries, amb una Feina i intentar conciliar-ho a la Vida Familiar i amb la Vida Social… Et converteixes en un autèctic geni per afer un Tetris on Encaixar llevar-te aviat per anar a la feina, combinar amb una dieta/alimentació equilibrada, buscar una manera d’encaixar abans o despres o al migdia una o dos sessions d’entrenament per arribar a casa i poder cumplir amb la familia, amb les tevés filles, dutxes, sopars i … arribar al sofá a les 22h… destrossat pensant en el que tocarà demà… Un Ironman son caps de semana de Matinar, després de matinar tota la semana, per fer tirades de bici llargues i intentar arribar quan abans millor a casa per, quasi sense temps per dutxar-te i vestir-te i fer de pare, amic, fill sense que es noti que estas cansat… Un Ironman és adecuar les Vacances d’estiu amb un lloc on saps que tens la teva base d’operacions que et permetrà entrenar una Natació, un Córrer (la bici ho deixem pels mes pros)… Un Ironman es anar sempre amb la Motxil.la al cotxe amb una roba de correr i amb bañador i ulleres perquè mai saps on et sortirà la oportunitat de fer el seguent entrenament per petit que sigui… i Tot això, tot aquest camí, no podría ser sense la comprensió del teu entorn, Familia, amics… i en aquest camí es necessari trovar Companys d’equip i de viatge per buscar aquests moments, perquè hi ha molts dies que fas el teu calendari i agenda… però tambié hi ha molts dies que o vas en companyia o sempre tens aquella excusa per no anar, per no sortir… i he de dir, que aquest camí ha estat genial, l’he disfrutat com un enano. Per la meva manera de ser m’ha encantat compartir hores de vida, hores de correr, hores de quedades amb companys, hores de bici… soc alegre i aquesta alegría m’ha portat a disfrutar d’aquest mesos de posar-me tan en forma.

S’acosta la prova, queden pocs dies i la emoció i el neguit va in crecendo…sóc un pesat i només parlo de l’Ironman a tothom que em veu, tot el dia pensant en el que vindrà, en come m sortirà… tota la semana a la feina, amb amics i familia amb el Monotema!... fins que arriba l’hora de la veritat… ja Dijous a la tarda quedo amb Oriol Delblanch i Marc Català per fer una rodada xino xano fins a Calella i anar a buscar els Dorsals i les bosses i començar a viure l’ambient.

Divendres tinc festa i quedem amb Ruben, Marc i Delblanch per esmorzar i anar cap a Calella… passarem allà el dia, viure l’ambient, treure nervis, veure la fira i a les 12h. anar al Briefing on ens explicaran el que ja sabem, com es el circuit, quines normes hi ha, etc… Després del Briefing fem un dinar uns quants de l’equip amb el Presi Santi Pellejero… allà compartim les darreres preguntes, dubtes i també les darreres bromes…

Després de dinar anem cap a la zona de Boxes on haurem de deixar la bici, les bosses de les transicions i la bossa Especial Needs… ja està tot al lloc, i la tensio comença a pujar… d’allà tots cap a casa seva…bé, jo cap al Parque on m’espera la Maria amb la Paula i la Laia… i estic tan tens i nerviòs, que els he de dir que me’n vaig a casa, per descansar i destensionar… La Maria deixará les nenes a casa dels sogres, ja que demà vol aixecar-se per venir a veure’m la sortida de l’aigua… amb ella, el meu Germà, que ha baixat de Finlandia expressament per veure’m… això me n’orgulleix i es un motiu més per no defallir… Sopar segons les pautes i ben aviat a Dormir que demà toca matinar…

El Despertador estaba posat a les 5:15, però desde les 4:45 que ja estic donant voltes al llit. He dormit desde les 22h. així que decideixo aixecar-me i començar el ritual que ja he fet moltes vegades i així anar sense pressa. Arròs amb tonyina, un parell de torradetes amb mermelada i un Té… preparo la roba i desperto al meu Germà i la Maria… estic tens i nerviòs, com quan vas a la Selectivitat, has estudiat, però no saps com anirà… Anem a Calella i conseguim aparcar… no gaire aprop de la zona de Boxes, però ja ens va bé, perquè ens permet fer 10’ de caminata per anar xerrant i destensionant… Arribem a boxes, allà están ja les suporters dels meus companys que están ja per dintre… entro, reviso les darreres coses de la bici i bosses i ens agrupem un quants a la platja per fer un escalfament previ. L’aigua esta calenteta, el mar pla com un plat… com mola… Ens fem la foto de rigor i anem al calaix de Sortida… vaig amb el Raul Estevez, tot i no fer mes d’un any que fa triatlons, es el seu segon Ironman i em dona 4 darrers consells… em trobo amb en Jordi Pujol…ens fem una abraçada… això està a punt de començar.

Decideixo sortir al Calaix de 1h10’ al darrere de tot, ja que el meu temps previst será al voltant de 1h16 i es la manera de no estar al davant de l’altre calaix i poder rebre cops… Rolling Start, ortida de 5 en 5… sideal per no rebre cops i per fer un natació cómode. Vull anar xino xano, sense pressa, intentant disfrutar de cada braçada que això és larg. Ho he entrenat, he fet més de 125km de natació aquest any, així que fer mes de una hora no em suposará un esforç i aplico un ritme constant… no hi ha corrents, de tant en tant algún nedado em tanca pero el mar es molt gran, vaig mirant el rellotge, vaig passant boies, fins que arribem al gir, mes o menys al temps previst de 2km en 40’ … ara toca tornar i a mes, com giro el cap a l’esquerra, ara em toca veure el paissatge de Calella, veure la platja, veure al fons la carpa de Boxes que mica en mica s’apropa. Només m’espanto quan veig la boia dels 3.000m quan ja en porto 3.600 i això em descol.loca..aixeco el cap varies vegades per comprobar que el meu rellotge no enganya i només em queda el gir final i anar cap a la platja… darrerer braçades, m’ho he passat genial i vaig pensant “Estas fent un Ironman” “ja hem fet la primera part” “disfruta” … arribo a la ssorra en 1h17’ i allà esta la Maria cridant-me… el meu somriure va de orella a orella, m’acosto, li faig un petó, saludo al meu Germà grabant just darrere… i cap a Boxes, a posar-se la roba de Bici…

La Bici es la Segona C… després de la Calma del Swim arriba el momento del Cap… 180 kilómetres per endavant per una carretera que em sé de Memòria, la Nacional 2… tot plà, amb petites rampetes, que l’unic que et demana es pedalar i pedalar sense parar… així que ja sé que faré, disfrutar i disfrutar sense parar. Sé que al llarg del Circuit estarà plè d’amics i coneguts i començo direcció Mataró fent de la cursa una Rodada per una Carretera aquest cop sense cotxes i sense Semafors… ideal per anar passant pobles, per veure el mar. No fa gaire vent ideal per anar Rodant… com és el principi vaig a ritme alegre i sense adonar-me m’acosto a Cabrera i ja estic pensant en el que em trovaré… el Col du Carrefour on están tots els companys VO2TEAM amb banderes i animant… Saludo, animo, somric… un Anglès flipa i em felicita… li explico que son els meus compnys i som d’aquest poble… arribem a Vilassar, veig els meus pares i sogres caminant i els crido… veig a la Mariona i l’Uri, veig en Pep Abril i a l’estació hi ha mes supporters VO2… més crits, més anims i el Guiri segeuix flipant… arribo a Premia, el meu poble… allà està el David Gonzalez, en Franky i la Carla… i el Domi i la Neus, i el Dani i la Africa… això es un no parar… el guiri es posa al costat meu i em diu: “you’re a local Hero!” i això em dona encara més força…

Direcció a Masnou ens adelanta un grup, será l’unic grup que jo he tingut a l’abast… van junts, van més rapid que jo, però no molt i es fácil enganxar-se a 5-6 metres i aprofitar el Drafting… però decideixo deixar-me anar, primer perquè no es pot i el vull fer sol i segon perque no vull anar a un ritme mes alt del que em toca… Girem a Montgat amb l’ambientazo muntat per Sergio del Rio & Co. sempre a tots els saraus!... i en girar noto que l’aire ara será a Favor…així que ara si toca pedalar una micamés alegre per guanyar temps, pero sense pasar-me. Torno a pasar per Premia, Vilassar, Mataró torno a cridar, saludar, somriure… al llarg del circuit em vaig creuant amb els companys de l’equip…i veig que darrere tinc en Marc Català, David Gil i Saul Torres i Raul Estevez… extrany els dos primers…

Arribo a Sant Pol… allà està la Sandra Sardina animant… és el lloc de Agafar la Bossa amb Special Needs on tinc el meu entrepà de Pernil i bidó amb el Recovery ja preparat… pujo a la bici i decideixo esperar a Calella per començar la hora de Menú… i sense adonar-me arribem a Calella on l’ambient es descomunal, gentada a la zona del Far… allà també VO2 Suporters com Santi Pellejero o la Babsi amb la Familia… mes crits i anims… tot va sota els temps i desgast previst…

En Girar el vent ja s’ha aixecat, ja es nota com bufa en contra i per tant es hora de reservar, no intentar mantenir un ritme alt de desgast, toca Menú… i en Beure el primer Glop del Recovery veig que està com agre… no li dono mes importancia (després la tindrà)… bocata de Pernil, Recvery tota la Hora i anar pensant en el temps que em queda fins a arribar altre cop a la Zona VO2… pasar per el Col du Carrefour amb l’Alberto Sprintant al costat teu com un boig i animant-me no té preu, veure a la Gemma Badia Somrien, el Quim o Robert amb la Family, Basseda, Mortes, etc… tots… quin xute d’adrenalina… i a Premià més…unaltre cop en Domi alla animant… fins que tornem a Girar a Montgat… ja portem 110km… però ara ja només queda aprofitar el vent a favor i la darrera volta…

Ja es comença a notar el cansanci, però més que a les cames al coll, als braços, al cul… ja van més de 4 hores a la bici… em passa en Marc Català que m’explica que ha caigut només sortir amb la bici i un colega meu (Miquel Gamell) li ha deixat una roda del davant… ara entenc perquè anava darrere meu… a Calella torna a haver-hi ambient, però ja no tant perquè molta gent ha baixat a veure els corredors…

En el Gir el ven en contra ja es nota més, portem ja 150km… em passa en David Gil i en Saül… ara ja costa mes pedalar i avançar, però sé que això es llarg i ja l’estic acabant. A la darrera volta penso constantment en tot el que patia per no tenir un problema mecànic, i agraïnt que pugui acabar sense problemes… i així és, em planto a Calella amb un temps de 5:45:29 a 31,1kmh de mitja… Ritme previst sense exigir-me!... entrada a Boxes amb mes gent animant-me…Miki, Marc i els Trikis, etc…. Deixo la bici i a canviar-se de mitjons i comprobar que ho tenim tot, gorra, ulleres, gels… m’estic pixant, però aguantaré al primer lavabo…

Toca Córrer i toca unaltre cop Disfrutar… recordó les paraules que em van dir “sobreto Somriu i disfruta” i és el que pensó fer… surto al trote i ja em trobo el Domi i la Neus unaltre cop nomes sortir de Boxes… saludo… entro al Passeig dels Arbres de Calella i un grupet VO2… Marc Tarres, Basseda i més… saludo!... sembla un passig triunfal… mes endavant unaltres Grup amb el Mister Lanuza i més de l’equip… Como mola esto!... i em trobo amb la Maria, la Paula i la Laia… els meus amors… vaig decidir que em pararía cada vegada que les veiés… em paro, petons, somriure i a córrer… davant d’ells están els meus pares, després al gir pararé… segueixo cap a Meta… ritme samba, no miro ni el rellotge… está també la Sandra Sardina… vaig bé…i em recorda que vegui a tots els habituallaments… Meta i arrenquem la primera volta… son 13,5 kilómetres cadascuna de les 3 voltes… he calculat uns 50’ anar i 50 de tornar sent molt conservador… passo per davant dels meus pares i sogres i em paro a fer-lis un peto…En arribar al Camp de Futbol, paro als lavabos a fer la pixadeta i per tant tot va sobre el guió escrit… Em trobo més coneguts i companys de l’equip al llarg del Circuit com en Ruben Garcia, en Marc Romea i faig fins i tot broma… arribant a Pineda adelanto en Saül, està amb rampes a les cames, l’animo … mes endavant està el gran capità del VO2 Javier Montesinos que m’anima i vaig tan bé que li dic que animi al Saül que va més enrrere tocat… Primera tornada i xino xano, parant a tots els Habituallaments per veure Aigua, toca el Primer Gel… pero no m’entra, l’obro i veig que algo no va del tot bé però com el ritme, les cames i el cos va bé, segueixo disfrutant. El Vídeo de Tornada amb en Gonzalo corrent al costat meu és un exemple, vaig comentant la jugada, parlo del Flow, de mantenir aquesta Samba, aquest xino xano… Torno a pasar per la Zona de la Gent, li dic a la Maria que això es dur, però que vaig bé…

Torno a pasar per davant de la Sandra, i ja li comento que aquí falla algo, no m’entra res de menjar… “Veu Iso i obligat a menjar algo, platan!”… torno a pasar pel camp de futbol i torno a fer una parada técnica… aquest cop toca Evacuar de Majors i es de les bones, i per tant m’alleugera l’estomac… o això és el que em pensó… les cames ja comencen a notar el pas dels kilómetres i començo a tenir l’estómac extrany… tot i així començo a fer un Caco… un Camina Corre que em fa anar completant la segona Volta ja amb més pena que glòria. Inmers en Aquesta dinámica de cursa ja no sóc el d’abans, ja no saludo, ja no animos als companys amb els que em creuo, ja només em dedico a tirar endavant. Km27 torno a arribar a la Zona de la gent… allà en Marc Tarrés m’anima, es posa a córrer al costat meu i li dic que ja no vaig, que no puc menjar res i que tinc l’estomac avisant-me… m’olbiga a menjar mig platan al segúent habituallament, torno a pasar per davant de la gent que abans reconeixia un per un i ara ja no recordó qui eren… no puc mantenir la dignitat de correr sense parar al tram de gent… només corro quan passo davant de la Maria, la Familia i els companys… més endavant està l’Oscar Pastor. A ell si que el recordó perquè l’estava buscant i esperant, però la mirada que li faig es de desesperació. “Venga Ricky, no pares, tu puedes!”… corro fins que imagino que ja no em veu o torno a caminar… passo per davant de meta més caminant que corrents… i pensant que la darrera Volta se’m farà llarga, però no importa… arribaré!

Torno a pasar per davant de la Familia, el meu Germà i el Domi es posen al costat meu i m’animen a correr “va que te acompañamos!”… troto i ells animant al costat… 300-400 metres fins que arribem al Camp de Futbol on els hi dic que aquí no poden seguir… però segueixen per fora del Camp i m’esperen a la Sortida… camino i m’enganxa en Saül… em veu tan fotut que m’ofereix una pastilla de Sals… no el puc seguir… els hi dic al meu Germà i al Domi que em deixin sol si us plau, mal simptoma!... Jo ja sé perquè… he d’anar de ventre, això se m’escapa!... i paro al lavabo i vaig amb diarrees…

Surto i a córrer, o intentar-ho… i comença a Ploure… i cada cop més… i he de tornar a parar a evacuar… molt incòmode treure’s el tritraje, buscar qualsevol lloc, primer un lavabo d’un Xiringo, despres darrere uns arbustos i així 4-5 vegades segons el que veig ara a les linies del rellotge… m’adelanta el Raúl Estevez, m’anima… s’està fent de nit, començo a tenir fred i em noto marejat cada vegada que surto de evacuar… i en arribar a Pineda, al Camió de l’Habituallament em paro… torno a amagar-me per evacuar… sec a la vorera, intento menjar platan, iso, aigua… estic 2,3 o 4 minuts allà fins que m’aixeco… marejat, just quan em passa l’Oscar Martinez de Premià…no sé ni que em diu… el perdo, perquè estic tremolant i tinc fred i assobre me’n vaig cap al tram del costat de la Via, tot Fosc… Vaig a Cagar a la Via! (Literal)… vaig a uns Camps que hi ha… però segueixo… ja no sé ni que porto ni que queda… bé si… veig la rotonda del Gir Final… però ja tinc la sensació de no caminar recte… paro a l’habituallament… Agafo un got de Coca Cola… i m’apollo a la taula… em fa mal el ventre, m’ajupo i em quedo alla ajupit… no se que fent ni que pensant… em ve un home i em pregunta com estic…”malament!”… “aixeca’t”… i en aixecar-me tinc la sensació de perdre el cos, com el borratxo que cau inconscient, però essent conscient en tot moment que si no m’agafa aquell bon home, em caic a terra… “seu, seu!”… i em seu, i jo dient que no, que m’aixequi que he de continuar… “no tranquil!”… i instintivamente m deixo caure i m’estiro i sento “mira’l s’ha posat en posición fetal!”… “tapa’l”… em posen una manta, “el terra es moll, pujem-lo a l’elevador del camió!”… anava escoltant tot el que deien però com si fòs un somni… “truca a l’ambulancia!”… sento aquesta paraula i torno a dir que no, que m’aixequin que he d’acabar… “així no pots seguir!”… i em poso a plorar, començo a dir-li’sque tinc a la meva dona, a les meves filles, al meu germa, als meus pares a la meta esperant… i semblo un nen… ploro encara més quan paro el rellotge!... Això s’ha acabat!... la resta és una estona allà estirat super ben cuidat per dos homes que en tot momento van estar pendents de mi… li demano si pot trucar a la Maria… li dic que parlo jo… “Carinyu, carinyu?!”… “on estàs? No et sento!”… està a la grada de Meta esperant… “espera que surto d’aquí!”…. “on estàs?”… “EStic bé, pero m’he marejat i no puc seguir, em porten amb ambulancia!”… i així s’acaba el meu Ironman… després, quan em porten al costat de Meta amb ambulancia, entro amb la camilla a la zona de la Creu Roja ja amb la Maria i sento la famosa Frase constantment “You Are an Ironman!”… no sóc conscient encara que només em quedaven 6km…em posen una via de Suero, 20’ allà estirat, tapat i mimat per la Maria i finalment em deixen anar.

Han passat 48 hores i ara tinc les sensacions contraposades. Estic Content perquè he fet un Ironman i l’he disfrutat i m’he quedat a les portes, però tant el camí com l’Ironman el tinc a les cames i al cos. Trist per no haber pogut crear aquella línea de Meta. Veig els vídeos dels meus companys i la sensació d’alegria per ells contrasta amb el mal que em fa no haber pogut acabar. Se i agraeixo totes les frases que son un Ironman per ser a la Sortida, per quasi acabar-lo, que no ve d’una entrada, medalla o sammarreta de finisher… però ha estat una pena, perquè ho portaba bé, clavant els temps que sabia faria, disfrutant com un boig…

48 hores després acabem de trovar l’explicació… tots els diez había entrenat la trada llarga de la bici fent la Hora Menú  les 2-3 hores de bici on faria l’entrepà de Pernil amb un Bidó amb Recovery de Proteïna amb Sals… el Recovery sempre el portava en pols a la bosseta i als entrenaments feiem la parada de rigor i feia la Barreja… a l’Ironman vaig fer la Barreja Divendres al matí… deixant el Bidó barrejat al cotxe tot el dia, per deixar la bossa Especial Needs el divendres a la tarda als contenidors de la Organització, bossa que dissabte al matí deixen a un cantó de la carretera, al sol, esperant que jo la reculli… serien les 12 del matí… com he comentat.. a la primera tragada d’aigua notava que allò no era igual que sempre, però vaig pensar que seria una sensació meva… doncs no, s’havia agriat i fet malbé i en baixar a l’estómac em va fer perdre ser un Ironman… un error greu!

Tothom em dieu que l’any vinent. L’any vinent no, ja que els sacrificis en hores de familia, feina, son, etc… no les vull repetir de moment… Faré algún altre Ironman?... qui ho sap, suposo que tard o d’hora m’hauré de treure l’espineta clavada… suposo que quan hi hagi un calentón general al VO2 hi caur´a 4 grapes!... ah… y gracies per legir-me i arribar fins aquí!