domingo, 7 de octubre de 2018

IRONMAN 2018



Ja Sóc un Ironman!... després de la retirada de l’any passat a 6km de Meta, tenia un repte pendent, una espina clavada que había de treure’m. Aquest any sabia el que em trobaria. Aquest any em prepararía millor. Aquest any Acabaria. I així va ser, vaig aconseguir ser FINISHER d'una Prova mítica, vaig aconseguir un d’aquells reptes de vida… i a més a més ho vaig fer superant totes les millors espectatives.
Tot es remunta al 30 de Setembre del 2017, on després de mesos de preparació, debuto a un Ironman amb la insconsciència de fer un petit canvi a la meva nutrició el dia abans, el que em va provocar els problemas gastrics a partir del km20 i el posterior desmai i abandonament. Aquell dia va ser el primer dia del meu Ironman d’enguany. Despres d’uns dies combulsos, la Maria, el pal de paller, em convenç perquè em tregui aquesta espineta que tenia clavada. Des d’aleshores vaig establir un Plan: Acabar l’Ironman.

L’any Esportiu ha estat fet a mida i la preparació propiament dita es pot dir que comença després del Half de Zarautz al Juny. Des d’aleshores m’adopta en Quim Iturralde per fer la Planificació i Entrenaments de cara al Ironman. Aquí m’he d’aturar per Agraïr-li la feina feta. Ha estat una dedicació personalitzada, adaptada a les meves necessitats familiars, laborals i fisiques, feta amb exigencia però alhora amb passió i carinyo… Quim, he tingut la sort de tenir-te per fer-me creure que no només hio faria, sinó que ho faria bé!

Reunió inicial amb Quim Iturralde per planificar #roadtoironman

Preparar un Ironman es com tot a la vida, has d’intentar disfrutar del Camí, ja que es converteix en un constant cuadrant d’entrenaments diaris que has d’encaixar com un Tetris a la teva vida profesional, Familiar i Social. Suposen mesos d’estiu on has d’intentar controlar els excesos i encaixar hores al rellotge, treure hores de son, buscar forats morts enmig de la jornada laboral o perdre tardes de familia i/o amics per fer aquell entrenament que toca. Pero per altra banda també te les seves recompenses. Matinar i veure la sortida del sol a l’horitzó del mar mentre nedes, compartir hores de bicicleta amb paisatges privilegiats que en cotxe ets incapaç de veure, anar a correr pel passeig marítim i compartir xerrades amb els Companys… I així, entres en una dinámica on cada dia toca algo, on alguns dies t’encanta sortir a entrenar i altres estas fart i pensant que faig fent això… i de tant en tant anar al Fisio a que et curi, cuidi, relaxi... Gracies Aitor i Miki (Fisiopremia) pel tracte que em doneu sempre i cuidar aquest cos i estil tan peculiar.

Aitor, el meu Fisio!
I al costat sempre la Familia, la Maria i les nenes sempre adaptades a lo que el 'Nen' té que fer. Santa paciencia que s’ha convertit en un hàbit però que no per això vull perpetuar a aquest nivel ni cuantitat. Han estat el meu equip en silenci, el secret del meu esforç, la benzina i energia. Preparar un Ironman són mesos de no saber que és un Dissabte o Diumenge despertant-me amb les meves filles… s’ha de valer per això, s’ha de ser molt organitzat, metodic, tenir moltes ganes i disfrutar del camí perquè sinó, et perds. En el meu cas, m’ha servit per demostrar-me que ho sóc, que ho puc aconseguir, que tinc temps per quasi tot… com sempre es diu, si vols pots!... però t’hi has de posar i t’han d’ajudar, es clar!

Laia, Lucia, Paula i Daniel... em van fer uns cartells super macos!

la Maria a Meta, el meu pilar!
I en aquest viatge cap a l’Ironman, comparteixes el camí amb companys que busquen el mateix repte. Els Companys d’equip del VO2 Joan Baseda, Carles Moliner i AJ Benito que debuten i Alejandro Sanz, que ja en porta uns quants. Sempre tens algú de l’equip per entrenar, però les darreres 6-8 setmanes, en ple estiu i amb la carrega d’entrenaments, acabes tirant d’aquest petit reducte de bojos amb un objectui comú. Comparteixes vivencies, sensacions, neguits, il.lusió, anels…
I Sempre hi ha un dia que tot es creua, que tot va de cul... Sortida en bicicleta de tirada llarga i jo punxo, després en Carles Moliner trenca un radi… pero el pitjor és quan Alex Sanz cau… una molt mala caiguda que l’envia a l’Hospital i ens espanta a tots. Doble Fractura de Mandibula i es Baixa per l’Ironman i ens deixa a tots pensatius, dubitatius i tristos. Però hem de tirar endavant i seguim, pensant en ell i amb la idea de ser afortunats de poder fer-ho!... I és aquí on es cola en Marc. Company i Amic, que l’any passat ja va fer l’Ironman, i decideix, veient que ha entrenat bastant bé tot l’estiu, aprofitar la inscripció de l’Alex (Ironman no torna els diners tot i estar lesionat amb justificants medics)… i sense adonar-te’n et plantes a una setmana de la cursa, fent un entrenament curtet tots junts, fent un esmorzar a casa del Joan i fent una petita cabala dels temps que farem…

Darrer entrenament i esmorzar pre-Ironman

Per no aborrir-vos em saltaré els dies i hores previes a la Cursa, anades i tornades a Calella a per dorsals, bosses, xerrades, nervis…

Recollida de Dorsals dels VO2 al Ironman 2018
LA CURSA: Comença amb el despertador a les 5:30 per esmorzar. Porto la Planificació Alimentaria a carrec de la Sandra Sardina a rajatabla, com diu ella: "els petits detalls conten!".  Baixen a casa el meu germa Alex i en Markku que han vingut desde Finlandia per veure’m. Aquest any no els fallo! Recollim a en Marc a Cabrera i cap a Calella. Esta Plovent, i molt… massa! … pero aquest any no hi haurà res que em pugui treure del camí, vull acabar l’Ironman i estic convençut i mentalitzat. Les coses que puc controlar jo, les tinc controlades, tots els detalls conten, pero les coses que no depenen de mi, les superarem…

La Maria i el meu Germà Alex em van donar tranquilitat abans de la prova

A Boxes al matí és un moment caòtic i de concentració a la vegada... moment de preparar bosses, la bici, etc… ens disgreguem tots i quan acabo me’n vaig a la platja. Estic nerviós i sol! miro al voltant preocupat, tensionat, curiòs, i per Art de Magia tot va agafant forma… primer veig a la Maria, Alex i Markku, ja respiro mes tranquil… al moment apareix en Carles, després en Marc i, finalment en Joan que està fet un flan… estem quasi tots, en Benito esta per la carpa… darrers anims i abraçades abans que comenci la festa… anem Marc i Jo al Calaix de 1:05’ però al darrere de tot, Carles i Joan a unaltre calaix més rapid!… així sortim junts i ens fem compañía. Ens trobem al Cristian i en Jordi de l'equip… anant ja cap a la sortida veiem a l’Oriol Delblanch (quina il.lusió em fa veure cares conegudes en aquests moments de tensió)… Rolling Start… ens posem Marc i jo un al costat de l’Altre i… PIIIIP… ens toca sortir!


El SWIM: El Mar està enfurismat, no és una mar picada, sinó onades altes… intento seguir el Marc però als 30 metres ja el perdo entre la foscor perquè es núvol, l’escuma de les onades i els constants nedadors que se’m creuen… primera boia i tirada llarga… en teoría amb corrent a Favor… pero onades!... La natació es fa incómode en el sentit que es fa molt difícil agafar ritme, no es veuen bé les boies pel puja-baixa del mar i fa que sigui una lluita. Pero decideixo seguir el Plan: Rema exigit, amb aquell ritme que saps que no vas a tope, però tampoc vas relaxat… i vaig fent. Vaig controlant els temps de pas als 1.500m (28’) als 2.000 (37’) i veig que vaig a lo que toca, per sota de 2’ els 100m… volia fer una natació com l’any passat en 1:16 pero a veure la tornada amb la mar en contra com ens afecta la corrent. He entrenat molta piscina, vaig fer la TunaRace fa 2 setmanes (4k) i porto la natació bé… no tinc sensació d’anar cansat i ja veig el Gir de la Darrera Boia, se m'ha fet relativament curt i fins i tot em permeto el luxe d’apretar els darrers metres fins a la platja… 1:11’31” … quin subidon!... Allà està la Maria i el meu Germà… besito i a la T1 (la faig en 6’29” sense pressa pero sense pausa).

Semprer saludant!... arrencant la Bici!
La BICI: Aquesta Any 2 voltes enlloc de 2 voltes i mitja, el que representa que psicologicament es menys dur!... Pujo a la Bici, faig el poble de Calella i en arribar a la Rotonda clico el final de la Transició (oblit fer-ho en sortir de boxes pero em servirá per veure la mitja real de la bici!)… El Pla es ben clar: he entrenat molt bé la bici aquest estiu, estic més fort i puc portar ritmes més alts i així ho faré. NO pasejaré com l’any passat.


Calella direcció Mataró, vaig a ritme, alegre, donanat pedals i acoplat. A Sant Vicenç veig a l’Oscar Pastor que ha punxat (quina mala sort està tenint!)… a Mataró en Gonzalo m’anima… fem el petit Bucle de la C-32 puja i Baixa per després agafar Via Sèrgia Amunt per la C-60 fins passat Argentona i baixar… i anar a la el 'Pati' de Casa… Vilassar (crido als meus pares que estan despistats!), Premia (alla esta la Cris i el David amb les nenes animant!), Masnou, Montgat… es un seguit de veure Amics, coneguts, Companys, Familiars animant. No sabeu lo bé que van aquests anims!



Crec que portem el vent de cua i per això anem tan rapids, però en girar a Montgat comprobo que tampoc fa tant de vent perquè segueixo mantenint bons ritmes. Es van fent grups però bastant controlats, deixes uns metres i llestos. Em vaig creuant amb en Marc, el porto 3-4 minutets davant.


Arribo a Sant Pol, para técnica. Aquest any faig la barreja del mejar de les 3 hores seguents in situ.. La Sandra està allà, comentem que vaig molty bé i em trobo bé!... (Gracies Sandra perque has trobat la Tecla que em faltava al meu cos, entre el Maurten i tus Consejos, Sapiencias y broncas ho hem aconseguit... aquest any no hi ha hagut panxa i entrega de potencia ideal!) i arribo a Calella, miro el rellotge i porto mitja de 35kmh!!!! Quina animalada, crec que m’estic passant!!

Sandra Sardina aquest any si!...

Torne’m-hi… El vent ara ve com més de cantó pero no afecta. Segueixo disfrutant de la Nacional sense cotxes, d’anar acoplat amb bones cames! A Mataró están el Rafa, l’Antonio, l’Edu, el Fer, el Jordi, el Christian… quin subidon! 



A Vilassar el Pep, el Nacho, el Robert, l’Oriol… la Maria, els meus pares, els meus sogres… i més i mes gent animant!... fins a Montgat ja no porto el ritme tant alt, decideixo aixecar una mica el peu… fins i tot de tornada tinc una rampa al Abductor a Vilassar just quan saludo a la meva cosina Mariona i a l'Uri… que extrany!... bec més aigua i xino xano, a reservar cames per la Marató!... em planto a Calella en 5:30’21” a 32,69kmh de mitja!... Molt i Molt content perquè li he fet una mossegada de 16’ a l’any passat!


El RUN: Per mi la part del Córrer sempre ha estat la pitjor part en totes les triatlons, perquè es lo últim, però també perquè no es que sigui un gran corredor… o això és el que em pensaba. La Xerrada per Telèfon amb en Quim la nit abans, de 30’, em va servir per convénce’m que el Pla també hi era a la Carrera a Peu. Si había nedat exigit, había pedalat exigit, podía correr exigit. 
M’havia convençut a fer el tram inicial de sortir de boxes fins meta i tornada inicials a ritme cómode, però que un cop passat el km3 donés gas, Zona 2, "no passis de 160 pulsacions però has de córrer bé a 4’50” el km" i així ho vaig fer, em vaig concentrar i vaig posar un ritme constant, motorcito, cadència, respiració, sormrient, saludant però sense perdre la concentració… i vaig fer els primers 10km en 50’… anava per sota de 5 tot i parar als habituallaments a fer un gotet d'aigua i seguir… 




 Adelanto a en Marc que va fotut perquè diu que té ganes de Vomitar… pero al km13, en fer el pas Soterrat per tornar al Passeig, rampa l’Abductor i, aquest cop més forta. Tant, que he de parar… se’m cau el mòn a sobre!... no pot ser, anaba perfecte… estiro, sembla millora i decideixo caminar a veure si així marxa… la gent m’anima, però ara només pensó en que aquest any acabo… miro el rellotge i porto 8h… faig els meus calculs i tinc 4h per fer 28km… els puc fer fins i tot caminant, així que mentalment em reposo… troto i arribo fins a la zona dels arbres on està la Sandra Sardina (li dic lo de les Rampes i em dona un TOTUM d’aigua amb Sals per ara i li dona un a la Maria per després)… em paro on està la Maria, petons a les nenes, m’an fet un Cartell super xulo!... Acabar acabo, ja veurem com…
Passo per meta, queden 2 voltes de 13,5km… sembla poc però és molt!... li dic al Speaker Alberto que m’esperi que aquest any si!... i torno a pasar per davant de la Familia i Amics… les cames van millorant, les rampes van mitigant, i vaig fent. A la Zona de Pineda esta el Javi Montesinos animant, vaya crack… en Pujol amb els Trirelay, en Pol, Romea, Monmany, Delblanch, Eloi, Alex, Putxi… aquella zona es fa dura, els meus ritmes han caigut a quasi 6 però puc anar corrents…


El Moment més dur es la Tornada d’aquesta 2ª. Volta. Va del km 24 al 28… es una caiguda mental, et vens a Baix, el cos afluixa, els ulls se’t nublen, veus un tunnel… però es aquí on, els Anims dels que recordo van correr uns metres al costat meu, en Delblanch un troç, en Monmany uns altres, l'Eloi amb la Bici i en Quim al fons, em van animar i donar la templança de saber fer-me veure que ja ho tenia, que ho estaba fent molt bé, que si aguantaba entraria a meta. 

“En el Camino siempre encontraras un punto en el que te demostraras que eres mas fuerte de lo que crees!”


Acompanyat per l'Eloi en Bici...



Acompanyat i anims d'en Ruben Monmany
Aquí és on em va venir la Frase que portaba al Cap feia 3 o 4 dies i l’habia vist al Instagram de la Sonia “En el Camino siempre encontraras un punto en el que te demostraras que eres mas fuerte de lo que crees!”… i aquell era el moment… era el punt per demostrar que tots els sacrificis servien per alguna cosa, que la cursa no podría amb mi, que jo era indestructible!... i arribes a la zona de la gent i ja no corres, trotes. De tant en tant, fins i tot camines quan tens algun inici de calambrada o quan hi ha un esglaó o quan hi ha un avituallament…  m’adelanta en Marc “Va entrem junts!”… no puc seguir-lo, ha revifat i va enxufat i a més li dic el que penso: “Deixa’m disfrutar de l’entrada sol!”… se que ho enten!

I de cop la Prova, el Duel amb la cursa, es converteix en una FESTA!... es posa en Montesinos al costat meu amb la Bici….”Te veo Bién!”… Li contesto: “Claro, estoy perfecto de estómago, de cabeza ya me he recuperado, las piernas las voy controlando… este año entro!”… I arriba un dels moments magics: “Dame el teléfono de tu mujer!”… i el tíu fa un Facetime. Estic corrents la darrera volta d’un Ironman i fent un Facetime amb la Maria, les Nenes, els meus pares, el Meu germa que están a Meta!... Gracias Javi por este momento ÚNICO que me quedará en la memoria para toda la vida. Sólo tu sabes las lagrimas que estaba soltando en ese momento y las que suelto ahora escribiendo esto!...
Javi Montesinos y el seu moment únic...facetime!
S’apunten a la festa El Victor i el Raul que ja han deixat els jutges (els portaven a les motos) i están amb Delblanch, Ruben, Putxi, Laia, Alex Sanz, etc…, i es foten a Cantar: “Ricaaaaardo Toooooores, lalala, lala, la, Ricaaaaardo Tooooores!” com si a un camp de futbol estiguéssim!... buah, vaya subidón!...

Momento Estadi de Futbol!
Giro on l’any passat vaig desplomar-me!... bec aigua i els hi dic que aquest any no em quedo… i marxo. S’està fent de nit, estic disfrutant del meu CACO (Camina-Corre) particular… miro el rellotge i faré un tiempazo tot i els ritmes que porto ara… i de cop em trobo en QUIM al KM38,5 i fa 500m trotant al meu costat… per mi es un premi trobar-lo perquè ja li puc agraïr en persona la feina que ha fet!... ho hem aconseguit!...

Ja només queda el més important… arribar a la zona dels arbres. Veig a l’Eloi “aquest any si!” vaig cridant… en Sergi (mister de Swim a VO2) “Aquest any si”… Les rampes segueixen apareixent així que a 1km de meta, camino uns metres, bec el que em queda de l’ampolla d’aigua per recuperar… vull entrar corrents!... i veig la grada de meta i la llum… m’enxufo!... sento la Musica: “salta, salta conmigo, digo salta!”… (em quedará aquesta cançó al record per sempre!)… animo i adelanto a la Laura Vilaret del Calella (li queda una volta i em felicita)…



CATIFA VERMELLA… És inpresionant el que se sent quan gires aquella curva mirant a terra en la foscor per no ensopegar i veus la recta amb la gradería plena de gent cridant, la música, les llums… Estic acabant un Ironman!... afluixo perque busco a veure on están els meus… allá, a la dreta!... la Maria com una Boja cridant amb tots, també está Aitor, el meu cosi Raul… m’hi acosto… Faig Petons a la Maria i a les nenes!... pico mans!!… ho hem aconseguit!... vaig cap a Meta!… allà també està Alex Tapia! (He de confesar que em va perfecte ja que de tants saltets se m’enrampa el bessó esquerre i saludar-lo em fa parar la rampa!)… la META… amb un Crit de “SIIIIIII!” barrejat de Rabia, Alegría, Emoció, Felicitat i Satisfacció de saber que ho he aconseguit!... i amb un Tiempazo… 11h14’56” amb una Marató de 4h20’04” superant la millor de les meves previsions!

SOC FELIÇ i si has arribat fins aquí llegint, GRACIES, vaja paciència que tens!... i també soc feliç d’importar-te! 😉





4 comentarios:

  1. Ets un grande! som uns privilejats per viure el que vam viure diumenge

    ResponderEliminar
  2. Impresionant Ricky!!! Enhorabona!!!

    ResponderEliminar
  3. Muy emocionante!!! Me imagino tu llegada como a cámara lenta mientras tus mujeres no paran de chillar. La parte del swim por las carácteristicas de ese día debería ser lo peor imagino... Eres un crack! Me alegro tanto que lo consiguieses!

    ResponderEliminar