Burriac Atac 2019

Feia 4 anys que no corria la Burriac Atac. Feia 4 anys que no recordaba lo dura que era. Feia 4 anys que no recordaba el gran ambient que es viu a aquesta cursa i perquè s’ha de tenir al calendari de tant en tant. Un circuit diferente al que jo recordaba, crec que més dur. Volia baixar de 2h45’ i vaig fer 2h40’24” no sense patir, sobretot els darrers kilómetres.

El primer de tot a recalcar de la Burriac Atac es que al ser el pati de casa, les setmanes abans pots entrenar pels mateixos llocs per on després anirà la cursa… això si, menys del que voldria i de dia, ja que la prova es per la nit… però ja es bastant!

Segon tema a destacar, el Gran Ambient de la Cursa. Es la Cursa emblemática de Vilassar i Cabrera, els dos pobles es volquen en ella, i també és el lloc de trobada de tot els amics i coneguts del mòn de l’esport que tenim pel voltant. Anar 2h abans a la Plaça de l’ajuntament i començar a saludar a gent sense parar, desde els Piris (organitzadors), passant pels Global (amb la Noe i el Berni), fins als compis dels VO2 que feiem la cursa. Molt de xerrar i poc escalfar i cap al calaix…

Es dona la sortida i l’ambient com sempre és increíble, poble atapÏt de gent per fer més amè l’inici de la cursa, asfalt, molt asfalt i en pujadeta fins al Polígon… Passo per davant de lea Maria i les nenes que m’animen. Decideixo sortir amb el Rubén, no a tot gas com altres anys, però si alegres. Arribem al polígon a 5:15, enguany no hi hael turó de l’infern, pel que no hi haurà taps. Com sempre, em vaig trobant gent pel camí. En Flamarich em pasa (només ens veiem aquí i sempre al mateix lloc), adelanto en Berni (profe de Psico de les meves filles), Adelanto a Andoni, Assis i Ceci arribant a Cabrera no sense fer les típiques bromes de l’inici quan encara vas amb força. El Ruben, a la primera pujada forta d’asfalt ja se m’ha quedat enrrere. Segeuixo, confio que em pillarà tard o d’hora…. Primer habituallament a la Plaça de Cabrera i allá están la Maria, la Paula i la Laia. Bec, un petó i a seguir, que ara començarà la sorra.

Cementiri de Cabrera i comença el camí de sorra. Vaig amb en Franki i la Carla, crec que son un bon ritme per a mi. Fem alguna conyeta i xino xano cap Amunt. Primera pujada forta, Turó dels Orriols, crec que es la més dura, però amb l’efecte cursa no se’m fa tan dura. D’allà, baixadeta i trams de correr bé fins a les marques blaves per pujar a Burriac on trobo una mica de tap que em va de conya per respirar una mica. Ambientas a tot arreu, gent animant… Baixada del Castell per les Cordes, perillòs fins trovar els caminets per tornar a correr. Ja es mitja cursa i vaig bé.

Correr per la nit té algo especial, ja no trobo taps, vaig amb gent, però es pot correr bé. Fem la volta per darrera del Turó de Cirers, dos pujades fortes més, amb les seves baixades i arribar a Banyadores que tocarà baixar a la Font Picant. Sembla fácil de dir-ho aquí, però en cursa vas fent i et va minvant les forces, fins al punt que ja baixant cap a la Font picant, començo a notar el cansanci. M’atrapen en Franki i la Carla, que feia estona que els había deixar enrrere i els hi comento que començo a anar cansat.

Arribem a la Font picant. Hi tornen a ser allà la Maria, la Paula i la Laia per animar-me, com s’ho están currant avui. M’he menjat un gel, a veure si rebifo. La pujada de la Font Picant Amunt era l’únic tram que no había entrenat. Es molt dur i vaig amb bajón. Allà están en Gonzalo i en Delblanch per animar-me i fer broma… jo no estic per gaires bromes… intento no exprimir-me per guardar. Encara estem al 14 i aquesta pujada no la conec. Es una pujada que es fa en varies parts amb descansos que aprofito per trotar, fins que arribem a Montcabrer.

Ja només queda baixar. La primera part és una baixada molt dura i técnica, les cames ja fallen i és on es corre el perill de caure perquè el cap tampoco respon bé. Comento amb un company que anem junts ue se’ns fa llarga… fins que arribem al bosc de cabrera on ja es pot correr millor… d’allà, Mas Terrillo, urbanització on tornes a correr per Asfalt i on els muscles et comencen a avisar. Em trobo en Josep dels Gafarruns, un parell de bromer per animar-nos i baixada per la Riera fins el Plà del avellà. Miro el rellotge, baixaré de les 2h45… així que toca trotar alegre i intentar guardar cames pels 200m finals a la platja.

Arribo a la platja, ambientazo, pico mans als nens i miro a dreta i Esquerra fins que trobo la Maria i les Nenes. La Paula entra i corre cap a mi, m’agafa de la mà… com m’agrada aquesta sensación, entrar a meta de la ma de la meva filla, la gent animant i content d’haber disfrutat i haber fet una bona cursa superant els moments de bajón… entro en 2h40’24” el 219 de 550… #nosinmishijas i #noestamostanmal